Un casal de petita història

Alguns anys enrere, la coincidència, en una mateixa taula, de Joaquim Nadal, Joan Armangué i Albert Testart hauria estat un indici inequívoc que ens trobàvem en un acte polític. I, molt probablement, la present crònica s'hauria situat en una altra secció d'aquest diari. Fa temps, però, que tots tres han deixat la política institucional i s'han abocat de ple a unes activitats més pausades. En aquest cas, l'excusa era la presentació d'un llibre dedicat a la Cambra Agrícola de l'Empordà, una de entitats agràries més importants del nostre país durant el primer terç del segle passat.

La presentació va permetre “parlar de l'Empordà des del bell mig de Girona”, en paraules d'Albert Testart. No es tracta només d'això. El llibre ens trasllada a una època en la que Figueres exercia de capital agrícola de les comarques gironines i era capaç de donar com a resultat una institució que disposava de sucursals a Palafrugell, Hostalric o Llagostera i de delegacions a Girona, Barcelona o Madrid. La Cambra Agrícola de l'Empordà es va convertir, ben aviat, en “una de les més potents i més ben organitzades d'Espanya”, en paraules de l'historiador Jordi Planas, un dels millors coneixedors de l'associacionisme agrari entre els segles XIX i XX. I va destacar, per damunt de tot, com un lobby de pressió dels interessos dels propietaris agrícoles, amb un paper remarcable en l'impuls de les obres hidràuliques i les comunicacions o la defensa de determinats sectors com ara el suro, el vi o l'oli. Malgrat tot, va fracassar a l'hora d'integrar altres sectors de la pagesia. L'arrelament del sindicalisme cooperatiu a partir del 1906 i l'esclat de les lluites de classe a partir del 1931 deixen entreveure les limitacions d'aquest model a l'hora de fer front a les tensions socials.

Però el llibre no és només la història d'una institució agrària, sinó també de l'edifici que va acollir-la a partir del 4 de maig de 1901. Tal com va apuntar Joaquim Nadal, el “llibre gira al voltant de l'edifici com a pretext”. I, malgrat allò que pugui donar a entendre el subtítol, hi predomina la història de l'edifici modernista concebut per l'arquitecte Josep Azemar. Les pàgines escrites per l'arquitecte Joan Falgueras i per Joan Armangué ens expliquen la història d'un edifici que va néixer amb controvèrsia i que, de fet, va començar a “morir a pessics ben aviat”, en paraules de Joan Falgueras.

En tot, cas, mentre l'arquitecte figuerenc es va voler esforçar per entendre el context en el que es va produir la sentència a mort i l'enderrocament d'aquell edifici modernista, Joan Armangué es va mostrar molt més crític amb l'actitud de la premsa local que era, segons ell, “un reflex d'una indiferència ciutadana”.Una publicació local es referia a l'enderroc en aquests termes: “El edificio era anticuado y de una concepción arquitectónica clásica”. Una de les poques veus que varen abstreure's d'aquella indiferència fou Carles Fages de Climent, qui va acomiadar-se de l'edifici de la Cambra remarcant que havia estat condemnat a mort perquè “no és ni bonic ni lleig, sinó tot el contrari” i afegia que “ha volgut acomiadar-se de la ciutat amb un esgarip agònic, com un cigne de Garcilaso o de Rubén”. L'aixecament de l'edifici a principis del segle XX havia simbolitzat el lideratge de la classe propietària empordanesa; però el seu enderrocament, seixanta vuit anys després, va certificar-ne la decadència. No deixa de resultar simptomàtic que en el procés de liquidació hi participessin dos antics membres de la junta, Josep Jou i Miquel Ordis. L'edifici, malgrat tot, prestà un darrer servei a la ciutat. Perquè, segons Armangué, l'enderroc també significà “el punt de partida per a la presa de consciència de sectors de la ciutadania que, fins aquells moments, visqueren des del silenci l'actuació destructora de l'administració municipal”. Carles Fages de Climent definí la seu de la Cambra Agrícola de lEmpordà com “un casal abundós de petita història”. Avui, quan gairebé es compleixen 50 anys d'aquell atemptat arquitectònic, hem començat a recuperar una part d'aquella petita història.