“Ara em sento estimada”

“He sentit que sempre he estimat els Països Catalans i no era corresposta. Ara, aquesta ferida s'ha tancat.” Amb aquestes paraules va rebre ahir Isabel-Clara Simó el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural, entitat que distingeix per segon any consecutiu una dona, després que Maria Antònia Oliver el guanyés l'any passat.

Simó accepta el premi –“el Nobel català”– com un incentiu per seguir creant: “A cada llibre he tingut la pretensió d'haver après respecte a l'anterior perquè no em conformo amb la mediocritat –va explicar– i el premi m'ajudarà a ser més ambiciosa.” L'escriptora alcoiana, articulista d'El Punt Avui, va confessar que sempre s'ha sentit insegura i que el premi l'ajudarà a tenir més confiança en el seu treball. “Existeix el tòpic que sóc una escriptora per a tietes, per a dones, que escric des de l'interior, i moltes vegades m'he sentit rebutjada”, confessava sense pèls a la llengua (una altra de les seves característiques). “Tanmateix, veig que no és real, ja que he rebut aquest premi, i ara em sento estimada.”

Molt compromesa amb la llengua i la cultura catalanes, va recordar els seus inicis, quan de ben jove es va proposar escriure un conte en català: “Em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava, i això els joves d'avui no ho poden entendre.”

En ple franquisme, doncs, va iniciar la seva carrera, i el seu primer recull de relats, És quan miro que hi veig clar (1979), va rebre el premi Víctor Català, tot un estímul en la seva carrera. “Encara recordo que Ovidi Montllor en va fer la presentació a la Catalònia.”

Carles Solà, membre i portaveu del jurat –format també per Margarida Aritzeta, Fina Birulés, Marta Buchaca, Lluïsa Julià, Joan Mas, Anna Sallés, Toni Soler i Quim Torra–, feia broma sobre la particularitat d'aquesta localitat valenciana: “No sé què passa amb Alcoi que dona personatges extraordinaris com Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó.”

L'escriptora va parlar de la seva visió de la literatura, que considera, per damunt de tot, un art: “És un instrument per pensar i per sentir no útil per a res.” Cada novel·la ha de tenir un tema (la soledat, l'ambició, la incomunicació, la injustícia), i l'argument “és el riu però no la llera, és una manera de comunicar pensaments, mentre que el tema és el mòbil, és més profund”. La seva darrera novel·la, per exemple, Jonàs, versa sobre la recerca d'identitat, i té com a escenaris Barcelona i Nova York. En aquest sentit, ho diu ben clar: “Sempre he intentat escriure novel·les d'idees amb arguments amens i mastegables.” Alguns dels seus títols més celebrats són Júlia (1983), La Salvatge, premi Sant Jordi 1993, Amor meva (2010) o Els invisibles (2013).

“No penso tirar la tovallola”, va advertir. “Si deixés d'escriure em sentiria morta.” Simó té ple de projectes en curs: ha escrit uns contes humorístics, poemes, té una novel·la juvenil embastada i la idea per a una nova novel·la.

De fet, l'escriptora ha conreat al llarg de quatre dècades tota mena de gèneres a banda de la novel·la, la poesia, l'assaig els relats, els guions radiofònics... i ha estat traduïda a deu llengües. “La seva obra és magnífica, però en la decisió del jurat han pesat les seves lluites per la llibertat, la situació de les dones, la infància”, va glossar Solà.

Recorregut dilatat

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. Va llicenciar-se en filosofia a la Universitat de València, on va conèixer el cercle de Joan Fuster. Es va dedicar a l'ensenyament, primer a Bunyol, i després a Figueres. El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de Canigó, una publicació que després de diversos expedients va haver de plegar. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l'Institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir Canigó, convertit en setmanari i en un altaveu per a les joves generacions d'escriptors. Durant quatre anys va ensenyar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Pompeu Fabra i es va doctorar en filologia romànica (1995) amb una tesi sobre el simbolisme templer, dirigida per Sebastià Serrano.

Paral·lelament, ha estat membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i va ocupar el càrrec de vicepresidenta al Principat durant tres anys (1985-1988). El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Altres guardons que ha merescut són el premi Jaume Fuster de l'AELC, i el 2013 va ser nomenada filla predilecta de la seva ciutat natal, una de les coses de les quals se sent més orgullosa, tal com va dir ella mateixa ahir.

A més, el 2016 va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

Isabel-Clara Simó, qualificada de “patriota” per Solà, sovint s'ha declarat independentista: “Això no vol dir que sigui antiespanyola, vull que siguem bons veïns.” Amb tot, i repassant la història recent, va tenir paraules dures envers la Transició –“una estafa pública”– i va criticar la situació “colonitzada” de Catalunya: “No tenim competències en gairebé res i la darrera sentència del Tribunal Constitucional és humiliant.”

El guardó, dotat amb 20.000 euros i una obra d'Ernest Altés, es lliurarà el 20 de febrer al Palau de la Música Catalana.