Reviure la soledat d'un temps passat, avui

Trenta anys més tard, les reflexions d'aquella dona solitària encara commouen. Ricard Creus va escriure Entre aigua i anís el 1986. Ho va fer, explica, en el vol de Barcelona a Mèxic. El personatge, de fet, ja apareixia a 36 poemes a partir del 36 (1978). Va ser la lectura de Rosa Novell d'aquell vers que va fer veure a Creus que tenia un desenvolupament més ampli. Ara l'actriu i directora Mariona Casanovas l'ha recuperat i dóna un aire vitalista a aquest personatge perdedor i desvalgut.

Entre aigua i anís fondeja sobre la soledat d'una dona que quasi mai ha tingut necessitat de sortir del seu jardí interior. Sigui metafòricament parlant, o no. Ella hi estava molt bé, a casa, amb el seu pare, llegint llibres i deixant que la vida llisqués, carrer avall. Ella ha de demostrar-se a si mateixa (el públic actua de mirall de la seva consciència) que la seva vida ha estat feliç amb la petita excentricitat de veure, des de ben petita, aigua amb anís els estius, tolerat pel pare.

L'autor introdueix una segona veu al monòleg, la de l'apuntador. Serveix per il·lustrar com s'imaginava la posada en escena, sense obligació d'imposar res. Sense moure's de la seva taula i repassant les acotacions escrites, l'apuntador també fa de veus del record: d'aquells nois que van torbar l'ànima de la protagonista.

Aquesta soledat pueril de persona madura en un jardí íntim recorda prou el cas de la farsa de García Lorca que aquests dies fa estada a la Seca (Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín). La proposta que fa una breu estada a Porta4 traspassa molt millor l'emoció al públic que la versió dels preciosos versos de Lorca.