Reeducant la filla

Maren Ade va convertir-se en una cineasta de culte amb Entre nosotros, film del 2009 en què una parella suposadament avinguda experimenta, en contacte amb una altra parella, una tensió durant unes vacances. Una comèdia rara amb un rerefons amarg, com també ho és, i possiblement encara més, Toni Erdmann, que va causant sensació des de la seva irrupció al festival de Canes de l'any passat. El seu argument podria resumir-se així: Ines, una executiva alemanya que treballa en una companyia del seu país a Bucarest, rep la visita inesperada del seu pare, Winfried. Aquest, un pianista que arrossega les seves frustracions i que observa com la filla s'acorda a un sistema al qual ell va oposar-se sense potser estar a l'altura de les idees, li manifesta una inquietud: la dependència del treball no la fa infeliç? O és a l'inrevés? La infelicitat l'aboca al treball? El cas és que, disfressant-se amb una perruca i una dentadura postissa de joguina, Winfried es converteix en Toni Erdmann i persegueix i incomoda la filla amb bromes més o menys pesades: ell mateix és una caricatura, una representació més o menys absurda, del que volia ser?

La premissa argumental dona peu a situacions xocants amb les quals Ade sembla desplegar una llibertat i un atreviment com a cineasta mentre esbossa una visió sobre l'estat i la divisió actual d'Europa. Ho fa amb la mateixa durada d'algunes escenes, com ara una de molt celebrada en què, de manera inesperada, els convidats a una festa d'aniversari s'han de despullar. O quan, en una altra festa, Ines canta Greatest love of all emulant Whitney Houston. La cineasta manté el pols en la dilatació seqüencial, però, tanmateix, és possible tenir la sensació que la durada total, 162 minuts, és excessiva i que el film potser hauria guanyat amb més concentració i síntesi. Sobretot sostenint-se en una realització simple, tot i que es pot argumentar que a la comèdia, encara que sigui atípica, li molesta la gran posada en escena. En tot cas, les ocurrències del pare són susceptibles de festejar-se per l'absurditat, però, en la seva reiteració, poden arribar a saturar, com el seu intèrpret, Peter Simonischek. Toni Erdmann és tan brillant com punyent, però exposo un altre dubte: per molt que la freda executiva (Sandra Hüller) exemplifiqui un individualisme al servei esclau del capitalisme actual, no molesta que la figura paterna, tot i ridiculitzant-se, mantingui una autoritat o fins una superioritat moral amb la qual reeducar la filla? Només és per pensar-hi.