“No anirem al darrere”

Raimon (Xàtiva, 1940) com a poeta. El text de Batista –vinculat al treball anterior, Raimon. La construcció d'un cant (2005), i inserit en una adient col·lecció adreçada a popularitzar referents nacionals valencians– constitueix una reflexió, ben contrastada empíricament, al voltant dels condicionaments vitals, familiars i generacionals de qui fou deixeble de Joan Reglà, historiador i professor a la Universitat Literària de ciutat de València, focus cívic de la primordial funció intel·lectual de professors vinguts del Principat, de la qual Pelegero Sanchis fou receptor. Raimon, però, optà per la militància de cantautor. Militància originària, entre el tombant dels anys cinquanta i la dècada dels anys seixanta, que es traduí a especificar en narrativa els batecs i sensacions que brollaven de les percepcions i concepcions assumides per un compositor en forma de cant obert a la col·lectivitat. No fou estrany que un filòsof marxià com Manuel Sacristán en fes una anàlisi, de l'estètica de Raimon.

L'estudi, ben organitzat temàticament a partir de fites biogràfiques, sintetitza l'etapa formativa i definitòria de Raimon –l'epígraf De Xàtiva a València–, el moment, hegemònic, de socialització política del missatge poètic, que té Barcelona com a espai cívic propulsor a través d'essencials individualitats projectives que caldrà biografiar, com ara el musicòleg i impulsor d'Edigsa, Enric Gispert.

Clou el treball el balanç final, com a etern retorn, d'una trajectòria que harmonitza la internacionalització i el retorn al carrer Blanc de la capital de la Costera que va veure néixer l'intel·lectual, “de la ciutat al món, del passat al futur”.

Cada temps cultural, i la concepció de Batista n'és un exemple, ha llegit un Raimon, el qual manta vegada ha volgut separar la cançó de l'ús polític que se n'ha fet. Ara bé, és fonamental destacar, i aquesta monografia ho deixa ben clar, que una cosa és vincular text i context, i l'altra és reduir la biografia intel·lectual raimoniana a tòpics i determinismes.

Oh, desig de cançons és un clam que sintetitza de manera eloqüent el que Raimon ens ha dit: “Jo tinc cançons; / em tenen a mi / elles, les cançons […] / De vegades es mostren rebels / i parle amb elles i em van dient / el que voldrien que jo cantés: / menyspreu per a tots els opressors, / paraules que els puguen fer mal”.

Fou la qualitat del missatge allò que restava sotmès a la interpretació. I l'actor –Raimon– s'hi deixava menar segons cada marc d'actuació. Heus ací el compromís d'un tipus de cançó, ben feta, enllà de la banalitat consumista que retorna, que demanava l'esforç de comprensió per a exercir de component mobilitzador. El cas de Raimon és comparable al de Joan Fuster: la independència de criteri no implica asèpsia solidària. És aquest extrem el que cal valorar de la paraula (treball cultural) a través del cant (vehicle transmissor). La qüestió era, i és, dir... amb trellat.