El món ens ho deu tot

Si el món de la cultura i del llibre, per por de represàlies, no estigués tan capficat a cedir davant de la tirania dels joves, les consignes ideològiques i les pressions econòmiques i mediàtiques, tindria temps suficient per mirar d'ordenar el caos literari del país i fixar-se en els autors d'autèntica vocació i obra més que consolidada, que és el cas claríssim del poeta, narrador, memorialista, assagista i articulista Valentí Puig, que ens acaba d'oferir la seva setena novel·la, l'excel·lent, brillant i ambiciosa El bar de l'AVE.

El bar de l'AVE fa temps que rondava per la imaginació de l'autor perquè arrenca d'un article amb el mateix títol publicat a la premsa barcelonina el maig del 2011. I constitueix un fragment més de l'extraordinari fris que Puig va dedicant a retratar la societat catalana, espanyola, europea i internacional en l'època moderna i contemporània. Un fris que va encetar amb la breu obra mestra Primera fuga (1997) i que s'ha anat intensificant a partir de La gran rutina (2006).

Com a novel·lista Puig s'ha estalviat els efectes histriònics, debilitadors i erosionadors de l'estètica postmoderna i sempre s'ha situat en l'esfera d'influència de la gran novel·la europea i internacional que, amb autors referencials com Marcel Proust, Robert Musil i F. Scott Fitzgerald, es va esforçar per reconduir, sense ruptures, el realisme narratiu del segle XIX cap a fites de la modernitat indefugible.

El bar de l'AVE narra la història de la decadència i resistència de dues famílies emparentades –els Grau de Barcelona i els Pou de Mallorca– filtrada hàbilment a través dels ulls d'un altre dels grans personatges creats per Puig, Nèstor Grau. Com a rerefons històric tenim la Guerra Civil, la Transició i, sobretot, els primers anys del segle XXI, des de l'adopció de la moneda única el 2002 fins a l'esclat de la crisi econòmica del 2008 i les seves conseqüències, que tant han desestabilitzat el nostre món.

Puig mostra el camí de la dissolució de la burgesia i l'emergència del tardocapitalisme més ferotge i implacable, amb tocs inequívocs alternats entre el sainet i l'esperpent. Ara bé, per a Puig, la situació de la societat catalana és un pretext conceptual i literari per anar molt més enllà i reflectir l'estat de la civilització occidental actual, tal com ho va fer T.S. Eliot, des de Londres, amb La terra eixorca (1922).

És dels pocs autors actuals que encara creuen en la incontestable i insubstituïble importància cognitiva, moral, intel·lectual, social i civilitzadora de l'art. Per això El bar de l'AVE salta la tanca de l'anèmia general de la narrativa del moment i proposa un model de novel·la treballada, complexa, lúcida i juganera que es basa en una relativització de la trama argumental episòdica i aposta decididament per la creació de personatges, la qualitat experiencial de les seves vides i un subtilíssim sistema de símbols que operen en profunditat, eixamplant i enriquint el text en tot moment, començant per la metàfora heroica que dona títol a l'obra.

El bar de l'AVE destaca per l'encert i el nivell de la visió general perquè ofereix una crítica impecable de la societat actual i proposa una sortida del panorama insostenible que tenim al davant, que consisteix en la coneguda passa enrere, un rearmament moral i intel·lectual, per assolir dues passes endavant, l'equilibri entre tradició i progrés. Per l'altra banda, la novel·la destaca per la barreja astuta de gèneres i subgèneres de la prosa, la capacitat de recreació d'ambients i èpoques, el domini del ritme narratiu i l'estructura subjacent.