L'estrena del mes
El dol de Jackie
Natalie Portman opta a l'Oscar per la seva interpretació de Jacqueline Kennedy els instants i dies després de l'assassinat de JFK
-
Natalie Portman en el paper de Jacqueline Kennedy Vértigo Films. -
L'actriu mostra el seu talent portentós en la interpretació de la dona de Kennedy en els instants i dies posteriors a l'assassinat Vértigo Films. -
Jackie Kennedy i Pau Casals, en un dels moments més emotius del film VÉRTIGO FILMS. -
El cartell de la pel·lícula Arxiu.
“M'agrada pensar que mai no estarem completament segurs de com era Jacqueline Kennedy. Mai no sabrem d'on venia la brillantor dels seus ulls. Tot el que podem fer és buscar.” Son paraules del cineasta xilè Pablo Larraín, un dels creadors més interessants que han aparegut a Amèrica Llatina els darrers anys, director de No, que ja va estar nominada a l'Oscar, i premiat a Berlín per El club. L'òpera i el teatre també són al camp d'acció d'aquest creador prolífic, que mostra una certa predilecció per les biografies i les històries basades en fets reals, passats pel sedàs de la seva sensibilitat. Després d'estrenar Neruda, amb Gael García Bernal –que ja va protagonitzar No– en la pell del poeta xilè, Pablo Larraín dirigeix l'objectiu de la seva càmera, sovint en primer pla, a la figura de Jacqueline Kennedy els dies posteriors a l'assassinat del president, el 22 de novembre del 1963. Jackie s'acaba d'estrenar als cinemes catalans i està nominada a tres Oscars: per l'esplèndida interpretació que fa Natalie Portman de la protagonista, pel vestuari i per la banda sonora. John Hurt hi interpreta el seu capellà, en un dels darrers treballs de l'actor britànic abans de morir.
Escriu Pablo Larraín a les notes de producció del film: “El president Kennedy va morir jove. El seu temps en el càrrec va ser tallat abruptament, els seus pocs èxits corrien el perill real de ser oblidats. Fins i tot a través de la boira del seu propi trauma, Jacqueline Kennedy sabia que algú havia d'acabar la seva història. En el curs de tot just uns dies, ella va transformar al seu marit: d'home a llegenda. Va definir la seva imatge i va consolidar el seu llegat.” El cineasta construeix una pel·lícula feta de fragments, trossos de memòria, imatges, gent. La narració parteix de l'entrevista que fa un periodista (Billy Crudup) a la Primera Dama una setmana després de l'assassinat. Amb la seva versió dels fets, vol netejar la imatge del seu difunt marit i desmentir algunes coses que es publiquen. La pel·lícula fa un recorregut detallat pels instants de l'assassinat i el que va fer les hores i dies següents: assistir al jurament del nou president amb el vestit encara tacat de sang, trobar-se amb el germà, dir-ho als fills, decidir com serà el funeral... També inclou alguns flashbacks: la gravació d'un reportatge televisiu sobre la seva vida a la Casa Blanca o el concert que Pau Casals hi va oferir, amb la interpretació d'El cant dels ocells. Jackie mostra de nou el portentós talent de Natalie Portman, capaç d'expressar amb el rostre, amb uns pocs gestos, amb la manera de caminar, el dolor insuportable de Jackie i la seva determinació, malgrat tot, per mantenir el seu capteniment i dignitat quan el món sencer la mira. L'actriu podria guanyar el seu segon Oscar, tot i que no ho té fàcil amb Emma Stone arrasant a tots els premis amb La La Land.
La vídua davant la tomba i ‘La Pietà'
Natalie Portman i Pablo Larraín remeten amb la seva pel·lícula a dos motius visuals molt freqüents al cinema: la vídua davant la tomba i la Pietat. “A la tragèdia clàssica, i a la cultura grega en general, la mort ocupa un lloc central i el motiu del personatge davant la tomba d'un ésser estimat perdut apareix a tot arreu; la tradició situa en primer lloc la dona al peu de la tomba, com suplicant”, escriu Fran Benavente, a Motivos visuales del cine. La manera d'abordar la figura de Jackie per part del director i l'actriu recorden la solitud i el dolor de la Mare de Déu després del sacrifici de Jesús, simbolitzats per La Pietà de Miquel Àngel. Aquesta “darrera abraçada entre dos cossos que ja no formen part del mateix món” remet, segons escriuen Marga Carnicé i Bruno Hachero al llibre esmentat, coordinat per Jordi Balló i Alain Bergala, “tant a la tragèdia d'una pèrdua col·lectiva com a la intimitat d'una carícia”.