Els fets

Què és un fet?: és allò que real­ment suc­ce­eix i es con­so­lida, ocu­pant temps i, sobre­tot, espai. Altra­ment –el que sigui, un sen­ti­ment, una idea, un propòsit– no és res més que una intenció, impor­tantíssim, cert, perquè sense les inten­ci­ons no hi hau­ria, no es pro­dui­rien, fets. Però afe­gim tot seguit que els fets no impli­quen ni moral ni ètica ni estètica. És el que suc­ce­eix i la valo­ració social vindrà després, en funció i en relació a l'eficàcia, a la dimensió, a la importància que pugui tenir per a un futur –nous resul­tats o fets– aquell fet. Els dic­ci­o­na­ris filosòfics i científics defi­nei­xen un fet com el que és real i únic. Hi ha idi­o­mes que sig­ni­fi­quen el fet impli­cant-hi la noció de temps (en català diem esde­ve­ni­ment, que té lloc, suc­ce­eix en el temps, que cal­dria dife­ren­ciar del que és un sim­ple fet natu­ral). Així és un fet que les plan­tes bro­ten –un succés natu­ral– però no exis­ti­rien els automòbils si no s'hagues­sin produït un seguit de fets con­crets que ho han fet pos­si­ble. Els fets a què al·ludim, doncs, són aquells que són pro­ducte, resul­tat, de l'acció humana, de la volun­tat o de la inèrcia, activa o pas­siva, dels humans.

Però pel que està suc­ceint aquests dar­rers temps entre nosal­tres, el fet naci­o­nal català, el tarannà (l'espe­rit o manera de fer, com­por­tar-se i con­duir-se) d'una deter­mi­nada gent d'un ter­ri­tori con­cret, m'impulsa a fer aquesta reflexió. Per aquests dies del mes de març del 1918 es va pro­duir la Pau de Brest-Litovsk (després anul·lada per l'armis­tici poste­rior i pel trac­tat de Ver­sa­lles, el 1919), però de la qual, pel pri­mer fet, havien sor­git Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna i Finlàndia. Els fets són cabuts, deia el sociòleg Durk­heim. Cal pro­duir fets deci­sius.