Assajos

Finals de novem­bre analgèsic, irre­ve­rent, mis­teri climàtic, sen­sació límpida irre­ver­si­ble, no hi ha troc, el fred dor­mita làngui­da­ment en un llarguíssim i tem­pe­rat silenci de tar­dor. Em temo que aca­ba­rem vivint en la perpètua il·lusió del tròpic. Així mateix la nit de dijous, a l'esplèndida sala La Pla­neta: ima­gi­nem-nos a finals d'estiu, anys sei­xanta, en una illa immer­gida en el gar­buix incom­men­su­ra­ble d'un arxipèlag, pot­ser a Esto­colm? La casa anco­rada en un cim con­tem­pla una mar que és de gel a l'hivern; soli­tud i silenci, només el vell Ing­mar Berg­man i el seu peta­ner a la vista... Dues joves actrius (Liv Ull­man, Bibi Ander­son?) lle­gei­xen, par­len i assa­gen un guió per a cinema: Per­sona. De fons, com un eco, la remor d'una vida exhau­rida, és algú que pla­neja com una presència cons­tant, un pur fan­tasma. Tri­an­gle amorós en què es res­pira un aire de dolor pun­tual i intens, la fricció i la culpa que per­pe­tuen estats d'ànims íntims i d'una violència con­tin­guda, ver­bal. Fre­dor des­a­pas­si­o­nada, estat cere­bral suec. Però no, què va, de fet som en un tea­tre qual­se­vol, tot és un assaig, qui sap si fins i tot el públic. Esce­no­gra­fia: un cer­cle blau marí al cen­tre de l'escena. Una illa? Una taula amb direc­tor i gui­tarra, a part. Diri­geix? Atrezzo: una esca­leta de fusta, un ves­ti­dor que amun­tega peces de roba, saba­tes ver­me­lles, un faris­tol, cadi­res, male­tes, fulles espar­gi­des al vol­tant. Tar­dor? Il·lumi­nació: atmos­fera obaga, amb esclats pun­tu­als de llum i ombres fuga­ces...

Cer­ta­ment, tot té un aire d'assaig, d'una certa tea­tra­li­tat mecànica i d'un home­natge romàntic a l'ofici i a Ing­mar Berg­man, als seus refe­rents i, explícita­ment, a una de les mítiques pel·lícules del cine­asta, Per­sona. Film que plan­teja, entre altres coses, el com­promís ètic i moral que repre­senta fer tea­tre, cosa que algun d'aquests monar­ques ado­ba­dors de balla­ru­gues ignora gràcil­ment. Pot­ser tot hi és un mica massa recur­rent: la ficció dins la ficció, el tea­tre dins ell mateix, aquest repre­sen­tar esce­nes una, dos i tres vega­des: Espec­tres d'Ibsen, Ricard III de Shakes­pe­are, Coleòpters de no se sap qui... Enca­llats aquí l'exer­cici pateix un punt massa d'aquesta afecció crítica que és l'avor­ri­ment, ins­tant en que hom es plan­teja si creure o no en el temps, pot­ser és el moment de fruir de la seva absència i aban­do­nar-se a un pai­satge men­tal esco­llit a l'atzar. D'altra banda, el text és bo, molt ben escrit, es nota que hi batega l'ànima d'un poeta amb bona mà, però de veri­ta­ble interès no sé si en té. És ver que hi ha un amor incon­di­ci­o­nal a l'escena, molta passió i entu­si­asme d'uns actors joves que ves­sen il·lusió i entrega a espor­tes; però tam­poc sem­bla això sufi­ci­ent. No sé com dir-ho, pot­ser com ells: ens morim i no sabem res. No res!