El jazz que ens fa continuar vius

Una big band, com la Girona Jazz Project , requereix un escenari com el de la Sala Montsalvatge de l' Auditori de Girona però la potència i la força dels Electro Delux, que tenen en el jazz més ballable l'ADN orquestral per sobre el qual transitar per diferents estadis musicals, sobretot el funk i el soul, deixaven clar des del minut 1 que no només els seients feien nosa.

En el seu primer concert a Catalunya i amb més de setze anys de recorregut musical, els francesos Electro Deluxe , acompanyats de la Girona Jazz Project Big Band, van reivindicar la modernitat i vigència d'un jazz pensat per a grans sales de concert, en un intent de popularitzar-lo més enllà dels entesos, i no per a petites boîtes; fent seu el que deia J.V. Foix: “M'exalta el nou i m'enamora el vell.” Així els instruments més habituals del jazz clàssic, com el trombó de Bertrand Luzignant, es combinaven en perfecta sintonia amb els samples i els teclats de Gaël Cadoux o el baix de Jérémie Coke aconseguint crear ambients musicals, de transició, d'entreteniment, en els moments en què la veu dels Electro Deluxe, James Copley, es retirava. Tot un animal escènic, James Copley exercia de mestre de cerimònies d'una nit amb molt de groove. Amb un estil estètic i també amb reminiscències vocals que hi feien pensar, James Copley tenia cert aire a George Michael; el showman va invocar la sensibilitat del públic, el recolliment interior que indueix la música, en l'única concessió a la balada, cançó per connectar l'ànima, Circle of life, del seu últim àlbum, Circles .

El to general del concert, però, va ser el d'un altre rítmic, més negre, teletransportats en un barri de Nova York, als anys setanta, com amb el so instrumental de FNK LVE i Paramount. Amb Liar, que en anglès significa “mentider”, James Copley, d'origen nord-americà, va aprofitar per afegir-se a la campanya anti-Trump. En les diferents presentacions dels músics, moment per a lluïment per a cada un i, sobretot, per als que jugaven a casa; la Girona Jazz Project.

James Copley va insistir en la complicitat del públic a l'hora de cantar junts les tornades. “Si podem cantar junts podrem viure plegats”, va dir, amb un missatge motivacional després d'apel·lar a la música negra com a “deixar anar els sentiments”. Va fer baixar a platea els balladors de l'amfiteatre, compartint passadís amb les primeres files. I per fer-nos continuar sentint vius, una versió del clàssic dels Bee Gees Stayin' alive , que es va cloure, gairebé a cappella, cantada pel públic.