Elogi del galop

Les lletres d'Els Amics de les Arts no són un instrument musical més, sinó una proposta narrativa que val la pena paladejar. A Un estrany poder, el seu últim disc, hi trobem cançons sobre un dels grans temes de la literatura, no sé si el més vell però sí el més inesgotable: el pas del temps.

Si fa vuit anys, amb Bed & breakfast, se'ns va enganxar la tornada “Vull entendre-ho però no puc”, ara arriba la cançó No ho entens perquè som nosaltres –tant els narradors com els oients que la cantem, que anem creixent amb ells– els qui ens hem tornat complicats: som nosaltres els que som mal interpretats perquè acumulem cicatrius que només nosaltres percebem. De fet, les nostres reaccions més enigmàtiques provenen del que ens va succeir temps enrere, potser fa dècades. A Casa en venda, la meva cançó preferida del disc, dos germans visiten per última vegada el mas dels avis desapareguts: “Tu també encara els sents? Tu també encara els notes a prop?”

Però el temps també actua en sentit contrari. A Les coses, la plenitud actual es veu entelada per l'ombra del que vindrà, inevitablement pitjor. La llum que no se'n va duu a la memòria el There's a light that never goes out dels Smiths, aquell romanticisme fosc dels vuitanta, quan els membres d'Els Amics de les Arts feien, literalment, els primers passos, i els coetanis de Morrisey cantaven a cor “To die by your side / is such a heavenly way to die”. Potser per compensar aquesta malenconia del futur, el disc inclou una cançó que qüestiona el carpe diem obligatori titulada Apologia de la ingenuïtat, que incorpora referències mordaces al Club dels poetes morts i constata que “Hi ha tants dies que no passa res”, és a dir, revisita en forma de cat-pop el Common people de Pulp.

Qui dia passa, any empeny, i la resta és literatura. La culminació del disc arriba amb El vent tallant, una versió d'un dels contes més obscurs de Franz Kafka. Poetitzar la vida quotidiana no està malament, però arriba un moment en què s'imposa córrer al galop sense regnes: “Tant de bo pogués ser un indi.” El que converteix aquesta cançó en memorable no és només la lletra –prou fidel i sens dubte eufònica–, sinó l'escaiença amb què s'imbrica amb la música i els cors. Finalment, és aquest, l'estrany poder.