“En art ja no té sentit pensar en noms aïllats”

Per descomptat! I en té tant que desborda els seus llocs tradicionals per travessar també els projectes d'artistes, comissaris, mediadors. És essencial que mantinguem, i expandim, els espais de reflexió que ens permeten defugir el rol de mers consumidors i afavoreixen el pensament crític que posa en qüestió les veritats absolutes.

I l'artista en editor? l'editor en crític? el crític en comissari? el comissari en director de col·leccions i institucions? La definició de categories estanques resulta obsoleta en el marc d'un sistema artístic complex els agents del qual responem a una multiplicitat d'inquietuds al mateix temps.

M'atrauen els museus que posen a prova els límits del fet expositiu o de l'acte de col·leccionar, com ho fa el Frac Lorraine de Metz, que crea una col·lecció immaterial, composta per perfomances i protocols d'artistes, i que està oberta a d'altres disciplines com la dansa o el cinema. Sobretot m'interessen els equipaments que vetllen per donar servei i generar xarxa al territori on s'ubiquen, com per exemple el Museu de Valls; i no m'interessen aquells que orienten la seva activitat a l'aparell turístic.

Si parlem de successions continuem plantejant la pràctica artística des d'una concepció clàssica i individualista, quan el paradigma de la creació ha canviat i ja no té sentit pensar en noms aïllats, sinó més aviat en genealogies que possibilitin l'imaginari d'una escena artística plural.

La historiografia hegemònica de Catalunya i d'arreu tendeix a construir relats unívocs que pivoten sobre els noms dels escollits i es deixa perdre la riquesa de les microhistòries que conviuen a la seva ombra i que la fan possible.

Pels artistes inquiets que treballen des de l'autenticitat i no es deixen afectar per les demandes del mercat, com Perejaume o María Ruido. Per aquells que obren recerques de llarg recorregut i exploren l'heterogeneïtat de la pràctica artística, com Lúa Coderch, Enric Farrés Duran i Mireia Sallarès, per dir només alguns noms.

És susceptible d'interessar al públic allò a què té l'oportunitat d'aproximar-se. Potser aquesta és la direcció en la qual ens hem de fer les preguntes.

Ho serem quan confiem sense complexos en el nostre substrat cultural i artístic i tinguem la capacitat institucional de promoure el seu treball i introduir-lo amb normalitat dins l'escena internacional. Quan els equipaments d'arreu del territori destinats a la recerca, la producció i la difusió disposin de l'estabilitat estructural, del personal i de les condicions pressupostàries suficients per realitzar aquesta tasca d'acord amb les bones pràctiques professionals.

Se'm fa difícil generalitzar. Quan parlem de polítics parlem de persones, i depèn de la sensibilitat i el bagatge cultural de cadascuna d'elles el que siguin capaces d'escoltar el sector, així com que posin a l'abast dels professionals de l'art les eines perquè puguin desenvolupar els projectes sense patir ingerències relacionades amb les exigències d'immediatesa pròpies dels rèdits polítics..