el repunt
El rei Pere el Gran
«Si les restes del rei Pere no van ser profanades fou per l'extraordinari pes de la llosa que cobreix la banyera de pòrfir i per la mateixa duresa de la pedra de color magrana»
El rei Pere II el Gran, de dijous passat ençà, ha tornat a la més estricta actualitat al cap de més de set segles de la seva mort. Actualitat derivada d'haver-ne pogut veure imatges televisades de les restes conservades a l'interior de la seva tomba. En el procés de restauració que s'endegarà aviat, les seves despulles seran extretes, analitzades i es recuperaran els materials d'amortallament del rei. Ens han dit que són les restes de l'únic rei de la corona d'Aragó que es conserven intactes. Un fet que sembla ser excepcional, quan hauria d'haver estat normal.
Les despulles del seu fill Jaume II el Just i de la seva muller Blanca d'Anjou, situades a l'altra banda del presbiteri de l'església del monestir de Santes Creus, no van tenir la mateixa sort. L'any 1835 la tomba va sofrir la profanació de la patuleia de Vila-rodona, capitanejada per un tal R. Pistol. Les restes de la reina van ser llençades al pou del palau reial i més endavant restituïdes a la tomba, probablement en un estat deplorable. Les del rei encara van tenir més mala sort, se'n va fer escarni i foren passejades penjades dalt d'una canya a manera de pendó. Poden comptar vostès com devien acabar, escampades per terra i barrejades amb les d'altres tombes, també profanades, en l'inútil i absurd entreteniment que de fa gairebé dos segles adopten les revolucions nostrades. El vilanoví Teodor Creus, en un llibre publicat l'any 1884, explicava que en el darrer viatge que havia fet a Santes Creus un veí de Vila-rodona li havia explicat que recordava haver vist un oncle seu portar una armilla feta de les vestimentes que cobrien les despulles del rei, en aquest cas, doncs, matèria reciclada.
Que ningú en tingui recances, ni ens inculpi –com a pecat original– a la gent del Gaià mitjà. Aquestes coses històricament sempre les han practicades els veïns i com que a Santes Creus a partir de l'exclaustració no hi va quedar ningú la feina destructiva fou feta en bona part i amb tota llibertat per veïns de Vila-rodona i del Pont d'Armentera. Els temps revoltats sempre fan emergir les bestiotes que conviuen dissimulades entre la població. Ara també. Si les restes del rei Pere no van ser profanades fou per l'extraordinari pes de la llosa que cobreix la banyera de pòrfir i per la mateixa duresa de la pedra de color magrana, no pas per manca de voluntat de les patuleies que prou que ho intentaren. L'any 1857, Hernández Sanahuja, director del museu de Tarragona, va fer aixecar la llosa uns 20 centímetres i va poder observar les restes del rei. Fins fa ben poc, doncs, no s'havien tornat a veure, aquest cop a través d'una càmera, que n'ha permès democratitzar la visió.
Segurament el rebombori mediàtic que ha provocat la llarga notícia televisada portarà més públic a Santes Creus, sobretot preveient que durant un temps, fins a la finalització de les obres de restauració, més d'una vegada el rei Pere serà notícia i objecte d'articles i reportatges. La solidesa i la suggestivitat del projecte han de servir per adquirir coneixement històric enmig de tanta ignorància globalitzada. El fet lligarà encara més Santes Creus amb la història del país.
A Santes Creus, al monestir del Gaià, encara, però, li queda pendent el repte d'incardinar-se totalment en el territori, en la geografia de l'entorn, per completar aquells tres condicionants sense els quals no és possible entendre'l: el context europeu, la pertinença històrica catalanoaragonesa i l'espai físic local viscut. Un repte que pot donar per molt. Al territori.