Un crit al combat amb un bany de nostàlgia

Paco Ibáñez, el cantant que no defalleix. Amb 83 anys, encara aguanta un concert de dues hores i pot oferir un ampli repertori amb vint-i-quatre cançons. A ell no li cal fer cap gira com aquells que ens diuen reiteradament que pleguen, fan concerts de comiat i al cap de pocs anys tornen a fer la seva segona o tercera gira acomiadant-se. Paco Ibáñez no és d'aquests; fa 51 anys que és a dalt dels escenaris i el continuarem escoltant en concerts en directe mentre aguanti. Dissabte ho va demostrar a Girona davant d'un públic entregat que va omplir el Teatre Municipal, i no li va tenir en compte aquella petita errada o oblit, perquè el conjunt del seu espectacle, en el marc del festival Strenes, va ser un concert entranyable que va acabar amb tot l'auditori dret corejant a A galopar, de Rafael Albertí, cançó que dona nom al seu nou espectacle A Galopar en tiempos de ignominia a escala planetaria, en una clara referència a la política europea amb els refugiats

Un recital, amb una primera part amb un alt contingut de nostàlgia i records d'infantesa al caserío familiar d'aquell seu oncle que vivia sempre emprenyat; després, els anys d'exili i de joventut a la Catalunya del Nord. Va fer un repàs de tota una vida dedicada a la poesia, i ho va fer cantant en castellà, català, gallec, basc i francès. Amb constants referències a la seva mare, va cantar Pello Joxepe, Abenámar o El amor a la tierra, entre d'altres, amb l'acompanyament de la guitarra de Mario Mas. Després de tancar una primera part recordant el Che Guevara amb Soldadito de Bolivia, va afrontar el segon tram del recital amb les seves cançons més conegudes i reivindicatives, com Ya no hay locos, Me lo decía mi abuelito o Palabras para Julia. Entre cançó i cançó no va deixar de carregar contra els poderosos i va animar els gironins a no permetre que l'estació de tren continuï en el seu estat actual.

Un Paco que amb els anys cada vegada és més combatiu advertia que són temps d'ignomínia: “Que nadie piense nunca: no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles a la cara i decir alto: «tirad, hijos de perra, somos millones y el planeta no es vuestro.»”