Per no perdre detall dels orígens

Olot va rebre a mitjan segle passat un nombre important d'andalusos que van arribar buscant feina i millors condicions de vida. Han sabut mantenir els orígens i esdevenir uns olotins més. L'escriptor Manel Fortis és un bon exemple de la segona generació d'aquest col·lectiu d'olotins. Fidel als orígens dels seus progenitors, ara, Fortis ha dedicat la seva cinquena novel·la, El llarg camí, a aquest període de la història d'un grup de persones que van marxar de la seva terra natal, però ho fa des d'un punt de vista molt personal, el del seu pare, Antonio. “És la vida del meu pare novel·lada, un de tants immigrants andalusos”, remarca el mateix Manel Fortis, que hi afegeix que, al cap i a la fi, és un homenatge al seu progenitor.

L'escriptor olotí explica que el seu pare feia temps que volia escriure la seva biografia. “És d'una generació en què molts no han anat a escola i jo hi vaig veure una història molt potent”, assegura. Manel Fortis ha anat prenent notes després de cada dinar familiar que han fet, perquè li sabia greu que es perdessin els records familiars.

Ell mateix diu que la seva novel·la narra la infància i la joventut i està escrita en present, en què el protagonista, el pare vidu batejat com a Feliciano –el seu segon nom real–, aprofita els sovintejats viatges amb tren fins a Andalusia per recordar que passava gana, que el van fer treballar amb set anys, l'experiència de marxar, etc.

La novel·la, prologada pel polifacètic comunicador Justo Molinero, està escrita en català i castellà al mateix volum, perquè té com a públic potencial el col·lectiu de les persones que van arribar a Olot provinents d'Andalusia, que entenen i parlen català, però per als quals el castellà és la llengua materna. L'ha editat Editorial Oliveras, de Sant Joan les Fonts, i la portada és de Jèssica Oliveras i representa la imatge del seu pare reflectida al vidre del tren que el du a Andalusia.