Antàrtida

És evi­dent, un fet gofrat, que sem­pre hi hau­ran emu­la­dors lle­pis­so­sos, grans epígons d'éssers escu­mo­sos i reno­me­nats, sor­gits de pro­fun­des cavor­ques i enca­par­rats en pro­fe­rir estam­pe­tes còmiques, també són capaços de sos­te­nir la tal senyora Reza a l'olimp d'un imperi de província; aquests bufa­llums alliçona­dors pro­fe­rei­xen amb toi­xos xis­cles eufòrics estu­pends graus de nici­esa. No tro­beu que bra­men als qua­tre vents amb un aire massa curt? Com­pren­dreu les rio­tes que pro­vo­quen!

Però del que es tracta avui és d'una mera­ve­llosa expe­dició i d'una afor­tu­nada con­questa blanca. Lloc i hora de sor­tida: Sala La Pla­neta, nit de diven­dres. Entrem tre­pit­jant l'asfalt d'un car­rer qual­se­vol, pugem a la vorera grisa, fem unes pas­ses i ens asse­iem. Som a Gavà. Davant nos­tre podem con­tem­plar el qua­drat d'una ter­rassa típica; al cen­tre hi ha un sofà mig escla­fat per l'ús, una gan­dula ple­ga­ble, capses espar­gi­des de cer­vesa, una planta esblai­mada i mústia, ante­nes i fils d'esten­dre roba, d'un, en penja un llençol prou ver­mell com la sang; al fons una barana de ferro i a l'esquerra una habi­ta­cle amb fines­tra i una porta a cada banda.

El text escrit el 1986 és de Mafred Karge, dra­ma­turg ale­many que ens arriba per pri­mera vegada amb una molt bona tra­ducció d'Albert Tola, que manté l'estil lleu­ger i el dring ale­gre i fugaç d'una prosòdia amarga que res­pira un aire quo­tidià i diver­tit. De fons el pes d'una crua pro­blemàtica social com­pon una atmos­fera lace­rant i dolo­rosa que lliga molt bé amb el nos­tre sis­tema econòmic actual, devas­tat per la cor­rupció i les cues d'atu­rats que dibui­xen un pano­rama humà duríssim, des­co­rat­ja­dor i trist. I es que un espe­rit desen­ga­nyat res­pecte al món viu, més o menys, en l'irres­pi­ra­ble.

Però aquests herois autèntics s'empes­quen la ficció més eufòrica per a sobre­viure: una emo­ci­o­nant expe­dició al Pol Sud. Rebut­gen la rea­li­tat més crua i con­ver­tits en con­que­ri­dors repre­sen­ten de nou el mític viatge que va fer Roald Amund­sen el 1911. Natu­ral­ment, aquest tipus de fan­ta­si­eig topa una vegada i altra amb la mate­ri­a­li­tat més con­creta i real, repre­sen­tada aquí pel rol femení, l'ésser anti­romàntic per excel·lència, que imposa una mica de seny a tan somi­eig infan­til i des­con­cer­tant; és en aquest sen­tit que les con­ques­tes per­so­nals esde­ve­nen pols opo­sats i xoquen.

Excel·lent labor inter­pre­ta­tiva d'uns actors que pro­jec­ten, a través dels seus per­so­nat­ges, una pro­funda huma­ni­tat; afec­tu­o­sos i ale­gres, des­bor­den una ener­gia i entu­si­asme que ho impregna tot d'un opti­misme mundà, pro­per i espe­rançador. Fantàstics! Quant a la direcció, seria encomiàstica sense l'escena de la festa, que no rut­lla ni mal­dant l'ima­gi­nari més pròdig, una esquerda sor­pre­nent, impròpia de la resta i que pidola un nou i urgent desen­llaç. Fan­ta­sia encan­ta­dora i de pròxima exhi­bició a la Sala Beckett a par­tir del 17 de desem­bre. No us per­deu aquesta inau­dita con­questa men­tal al Pol Sud!