Les esglésies del Segrià, en perill

El Segrià el formen 38 municipis i tots ells tenen almenys un edifici de caire o origen religiós, que fins ara els veïns consideraven com a propis perquè tenien molt a veure amb la seva vida privada i col·lectiva (potser, també, perquè els seus avantpassats van contribuir econòmicament a la seva costosa construcció i perquè tots els membres de la comunitat, o almenys la majoria, eren catòlics).

Eren espais de socialització integrats en l'activitat quotidiana. Aquest era (potser encara és) el motiu del sentiment de propietat i de participació que ens ha estat llegat pels nostres avis. Quan preguntes de qui és l'edifici de l'església, fins ara et responien sense dubtar: “Del poble.” Per tant, no ha estat una tasca difícil comprometre tota o bona part de la comunitat en el manteniment i, fins i tot, la millora del temple.

Actualment les coses estan canviant. Ja hi ha molts veïns als nostres pobles que no han entrat mai (o quasi mai) a l'església del seu poble. La religiositat social ha passat d'una tebior tímida a quasi inexistent en segons quins estrats d'edat, els mateixos que consideren que un temple no és una de les infraestructures necessàries que ha de tenir un poble. Al davant passarien els centres d'assistència primària, els parcs infantils, o la millora de les escoles o, fins i tot, una biblioteca! Aquesta comença a ser una realitat que es troben molts ajuntaments quan han de distribuir els seus pressupostos sempre curts.

Per altra banda, hem assistit a una mena d'urgència per part de l'Església per a immatricular tot allò que creia que era o havia estat de la seva propietat. Ho va fer a través dels seus bisbats, en el nostre cas el de Lleida, i aprofitant l'aprovació d'un nou reglament hipotecari el 1998 que facilitava encara més aquesta inscripció al registre de la propietat, sense títol documentat. Desgraciadament, aquesta urgència no va anar acompanyada d'un pla d'avaluació dels edificis i de la cerca del pressupost requerit per al necessari manteniment de les estructures. Han continuat pensant que des de la comunitat de cada poble es farien càrrec d'aquestes tasques a través dels seus ajuntaments, sense atendre al canvi dels temps.

El conjunt d'aquestes circumstàncies ha tingut com a conseqüència que les esglésies i altres edificis religiosos es trobin amb un manteniment deficitari en molts casos i alguns amb greus riscs estructurals, perquè aquells que ostenten la propietat no en tenen la cura necessària, per la raó que sigui, i els que sempre se n'han ocupat, els ajuntaments i els veïns, cada cop troben més difícil justificar-ho davant els seus. La resposta és: “Si és seu (del Bisbat), que hi posi els recursos econòmics necessaris.” Ningú no vol pagar les obres a casa dels altres.

És una situació que s'està agreujant dia a dia i que necessita un debat a fons entre les administracions implicades, el Bisbat i la societat, perquè cal trobar una solució de consens que permeti atendre al manteniment i, si escau, a la millora dels edificis i no esperar situacions com la de Rosselló, Almenar o la Granja d'Escarp per posar fil a l'agulla. És necessari plantejar-se el fet que aquests edificis tinguin més retorn social allà on es troben enclavats, buscant (i tolerant) nous usos que puguin tornar als veïns el passat sentiment de pertinença més que de propietat.