Els Bertrana, autoretratats

“Algun any hem tin­gut dub­tes per triar un escrip­tor al qual dedi­car aquest acte, però aquest any no teníem cap dubte”, va dir ahir al matí el dele­gat del govern, Eudald Casa­desús, per obrir el tra­di­ci­o­nal esmor­zar de Sant Jordi –una tra­dició ini­ci­ada el 2007: aquesta era l'11a edició– que ofe­reix la Gene­ra­li­tat als escrip­tors, edi­tors i lli­bre­ters giro­nins, perquè comen­cin la diada amb ener­gia. Aquesta vegada no hi havia cap dubte sobre l'escrip­tor o, millor dit, els escrip­tors home­nat­jats, perquè estem en ple Any Ber­trana, i òbvi­a­ment Pru­denci i Aurora Ber­trana van ser els esco­llits. I l'encar­re­gat de fer-ne la glossa com­me­mo­ra­tiva va ser, com també era força pre­vi­si­ble –i lògic– l'escrip­tor i edi­tor Oriol Pon­satí-Murlà, comis­sari de l'Any Ber­trana. Entre el públic hi havia, al pati dels ser­veis ter­ri­to­ri­als de Cul­tura, Esteve Vila­nova i Joan Domènech, expre­si­dent i pre­si­dent de la Fun­dació Pru­denci Ber­trana.

Pon­satí-Murlà, home pràctic, va anun­ciar que seria breu, per la seva pròpia experiència d'altres anys com a part del públic de l'esmor­zar lite­rari. I, en comp­tes d'expli­car qui eren o com eren Pru­denci i Aurora Ber­trana, els va donar la paraula direc­ta­ment a ells, lle­gint dos tex­tos en què el pare i la filla s'auto­re­tra­ta­ven per motius dife­rents. El pri­mer era un escrit pràcti­ca­ment inèdit que Pru­denci Ber­trana va lle­gir a prin­cipi del 1937 a Ràdio Asso­ci­ació de Cata­lu­nya, en una de les seves habi­tu­als –i poc cone­gu­des, com va remar­car Pon­satí-Murlà– col·labo­ra­ci­ons radiofòniques, com a res­posta a un arti­cle publi­cat al diari La Ram­bla en què se'l defi­nia com un “escrip­tor burgès”, defi­nició peri­llosa a la Bar­ce­lona del 37.

“Em jugo el coll que no exis­teix cap escrip­tor a Cata­lu­nya que hagi estri­pat tan­tes espar­de­nyes tre­pit­jant ter­ros­sos, res­se­guint vinyes i sal­tant mar­ges, com he fet jo”, afir­mava Ber­trana. I seguia: “Sé el gust del pa negre, del vi verd, de les aren­ga­des al caliu, de les trum­fes ama­ni­des amb xuies de can­sa­lada sofre­gida, molt millor que el dels pollas­tres al spi­edo i el dels bons vins de marca. Qui s'hagi pres la molèstia de seguir-me, m'haurà vist entrar en hos­tals i taver­nes, seguir camins per­de­dors, fumar tabac ordi­nari, beure a galet, dor­mir a la palla i fer altres coses ordinàries de mena, que, no sols l'autèntica bur­ge­sia con­si­dera repel·lents, sinó també algun dels meus il·lus­tres i admi­rats cama­ra­des.” Els seus autèntics cama­ra­des eren uns altres, que res tenien a veure amb la bur­ge­sia ni amb la intel·lec­tu­a­li­tat: “Els meus herois són homes que han suat suor de pro­le­tari, homes nafrats pel tre­ball, homes que han eixit de la terra i han tor­nat a la terra dejús de pal­par una engruna d'or, de veure un rei i de saber que exis­teix un papa.”

Pel que fa a Aurora Ber­trana, l'edi­tor de l'Ela Gemi­nada va lle­gir el text que l'autora va escriure per a la solapa de la sobre­co­berta de la seva novel·la Vent de grop, publi­cada per Alfa­guara el 1967, quan Manuel Costa-Pau (1936-2016) tre­ba­llava a l'edi­to­rial. Després de remar­car la trista absència de Costa-Pau en l'esmor­zar, del qual va ser assis­tent fidel, Pon­satí-Murlà va lle­gir l'auto­re­trat d'Aurora Ber­trana: “No sé exac­ta­ment què sóc –benau­rats els qui ho saben o pen­sen saber-ho–. Em tinc una certa sim­pa­tia, no puc negar-ho. Gene­ral­ment em trobo bé en la meva pròpia com­pa­nyia. Gai­rebé sem­pre sóc dues. Dis­cu­tim. No ens posem mai d'acord però ens tole­rem i ens esbar­gim ple­ga­des. Sem­bla que, a esto­nes, una de nosal­tres dues és apas­si­o­nada, sen­sual, pes­si­mista i cínica i l'altra, també a esto­nes, equànime, aus­tera opti­mista i reser­vada: una mística, l'altra incrèdula, totes dues fei­ne­ja­do­res i anti­cle­ri­cals.” I, després de repas­sar tot allò que esti­mava –“la soli­tud de les altes mun­ta­nyes”, “la Justícia amb majúscu­les, sense jut­ges ni jut­jats”, “els bons lli­bres, la con­versa d'un amic, la música de Mozart”–, l'escrip­tora aca­bava així la seva decla­ració de prin­ci­pis: “Penso que el món és mera­vellós i la vida, una qui­ni­ela amb poquíssims resul­tats i un o dos encerts.” Si per a alguna cosa ha de ser­vir aquest Any Ber­trana, com va dir el seu comis­sari, és per lle­gir l'obra fins ara poc i mal cone­guda de Pru­denci i Aurora Ber­trana. “No em con­dem­neu sense lle­gir-me”, va escriure ella. És de justícia.