Crítica
Viatge en barca dins d'un mateix
Dos homes belgues, un camioner i un escriptor, es troben per remuntar un riu en un lloc de Croàcia. No es coneixen, però, a mesura que naveguen en barca, l'espectador coneix el vincle dels personatges i el motiu del seu viatge: arribar fins on, a prop d'un monestir perdut, un home va morir. És l'home que, tot i que pràcticament és una absència a les seves vides, els vincula. He procurat revelar poc de l'argument perquè la cineasta belga Marion Hänsel juga vagament a l'intriga i, a través del laconisme dels dos homes, en retarda i dosifica la informació mentre dilata els moments en què mengen, beuen i passen el temps dins de la barca, amb la qual tenen algun problema sense conseqüències.
No és un film d'acció i no hi ha un accident que els obliga a lluitar per la supervivència. El joc dramàtic és dins dels personatges, en la seva relació incerta amb una figura fantasmal, i el viatge és físic, però sobretot interior: com si anessin riu amunt a la recerca d'alguna cosa perduda, ignorada, d'ells mateixos.
Tanmateix, amb tants de moments en què no hi passa res, Marion Hänsel, cineasta que va apagar-se després del seu descobriment fa trenta anys amb Las bodas bárbaras, no aconsegueix prou la creació d'una certa poètica. I, en el moment en què hi ha una revelació, aquesta pot fer-se decebedora. En tot cas, amb el passat del mort, la localització a Croàcia, l'aparició d'un irlandès i la presència d'armes hi palpita una violència amb la qual es vol dir alguna cosa sobre Europa. Però és una insinuació desdibuixada. Resta la força expressiva dels cossos d'Olivier Gourmet (sempre més associat al cinema dels Dardenne) i de Sergi López.