Estiu, la cançó amb la qual, l'any 2014, es van presentar en societat, acumula quasi dos milions de visualitzacions a YouTube. El concert d'avui a l'Apolo de Barcelona ja fa dies que té les entrades exhaurides i el de demà a l'Stroika de Manresa, també. Es diuen Zoo, provenen de Gandia, són inqüestionablement un dels grups valencians del moment i el seu rap fusionat amb electrònica i ritmes d'arrel jamaicana no deixa de sumar joves adeptes arreu dels Països Catalans. Zoo presentaran també el seu segon disc dissabte a La Mirona de Salt (Festival Strenes) i, al juliol, en el Canet Rock.
El seu segon disc es diu ‘Raval'. Què els suggereix, una paraula com aquesta?
(Arnau Giménez) És una paraula que es presta a diversos sentits. Ens interessava, sobretot, el concepte de perifèria, que és on sol córrer la marginalitat però també la creativitat.
S'hi senten propers, a aquesta perifèria?
(A.G.) Sí, el nostre estil, o el nostre pensament polític, no són hegemònics, en la societat que vivim. Ens identifiquem amb els marges.
Quin estat d'ànim traspua aquest disc?
(Toni Sánchez, Panxo) Certa sensació de desencant amb relació al que hem viscut aquests últims anys, tant en l'àmbit estatal com al País Valencià, on hi hagut un canvi, però molt xicotet. Ens hem adonat que capgirar les lògiques econòmiques, o aquests nivells tant brutals de burocratització, era realment complex. I, és clar, ens hem desanimat.
«‘Nos vamos a forrar, un finde en Benidorm', posar la mà i callar, platges de formigó», canten a ‘El cap per avall', una mena de crònica de com és ara el País Valencià.
(T.S.) Sí, hem vist que, amb el PP, no era només una qüestió de fer-los fora i prou. Ha estat dur, perquè els que realment manen encara hi són. Molta gent jove, d'altra banda, ben formada i preparada, ha entrat a les institucions i s'han adonat com n'estem de poc preparats, encara, per dur a terme un canvi real.
«‘¡¡Dilo en castellano!! ¡¡Suena a más verdad!! Hábleme en cristiano, muerte a la pluralidad'», canten també. Tampoc s'ha avançat, en qüestions de llengua?
(A.G.) En algun aspecte sí, però la llengua al País Valencià no té prestigi, visibilitat ni múscul social. Cada dia pots veure menyspreus a la llengua. No ho vas veure l'altre dia a La Sexta, quan una presentadora es va disculpar per haver dit “bon dia” en valencià?
En aquesta cançó hi ha un ‘sampler' de la ministra Fátima Báñez agraint a «‘la Virgen del Rocío'» haver sortit de la crisi...
(T.S.) Sí, ens vam haver d'assessorar una mica. Vam preguntar si podíem utilitzar una veu extreta de YouTube, es van dir que sí i ens ho hem cregut [riuen].
Casos com els dels rapers Pablo Hásel, que va haver d'anar a declarar a l'Audiencia Nacional, i Valtonyc, condemnat per injúries, els obliguen a tenir més cautela?
(A.G.) Sí, és clar. Fa deu anys ho hauríem fet sense capficar-nos ni un moment per les conseqüències, però és que fa deu anys hi havia més llibertat d'expressió que ara. Ara hi ha una campanya repressiva de l'Estat i hem d'anar amb compte amb el que cantem. Sembla mentida, però ara hi ha més por, censura i autocensura.
Al disc, però, hi desfilen altres ‘personatges'. ‘La mestra' està inspirada en la història de Marifé Arroyo, una mestra de Barx que, als anys setanta, va voler tirar endavant un projecte d'escola popular i valenciana pel qual va ser represaliada.
(T.S.) Sí, en una conversa va sortir el llibre que es va fer d'ella [La mestra, de Víctor Labrado, publicat per Bromera] i ens va cridar l'atenció. Marifé era la mestra d'un poble molt xicotet que va intentar, entre altres coses, que els xavals es relacionessin a l'escola en la mateixa llengua amb què ho feien quan eren fora. Una història heroica i un personatge inspirador.