Coses a dir

Fa dos anys ni tan sols es plantejava dedicar-se a cantar. Dimarts, però, Maria Arnal, davant d'un Apolo amb les entrades exhaurides, va abordar el Ball de Vetlatori (un “cant a la vida” basat en un ritual que se celebrava al Mediterrani després de la mort d'un infant) i A la vida, d'Ovidi Montllor, amb una sensibilitat que veus amb més ofici encara aspiren trobar. Hi ha cantants que ho tenen i cantants que no, i amb Arnal no hi ha gaire lloc per als dubtes. Les seves constants riallades, delatores d'un evident nerviosisme davant el que era, possiblement, el seu recital més important fins ara, no van estroncar un concert amb el qual ella i Marcel Bagés, guitarrista tot terreny, van interpretar cants de batre de la zona d'Alacant sense ínfules tradicionalistes (Jo no canto per la veu); paraules de Brossa que apel·len al poder no prou ben calibrat que tenim quan ens unim entonades amb gran determinació (La gent) i versos sensuals d'Estellés cantats sense afectacions (No he desitjat mai cap cos com el teu). Arnal i Bagés, que van comparèixer a l'escenari amb una posada escènica que recordava a la de Lole y Manuel, van començar amb la peça “sobre foses comunes del franquisme, tabús i silencis” que dona nom al seu primer disc de llarga durada: 45 cerebros y 1 corazón. El públic, inicialment contingut, va acabar cantant, sense que ningú li ho demanés, la Grândola, Vila Morena de la revolució dels Clavells. I Bagés, amb David Soler, productor del disc, a l'escenari en quatre dels últims temes del concert, va intensificar la nit amb revoltosos diàlegs de guitarra avantgarde, El discurs d'Arnal i Bagés és tan potent, i les coses que tenen a dir són tantes, que tota objecció que se'lspugui fer passa directament a un segon pla.