L'aventura de l'educació

Un enfo­ca­ment huma­nista de l'edu­cació, entesa com una xarxa de vasos comu­ni­cants, con­tra una visió més pràctica, adap­tada a la com­pe­ti­ti­vi­tat que exi­geix la soci­e­tat, en defi­ni­tiva, resul­ta­dista i més atenta a l'emma­gat­ze­ma­ment i la cor­recta admi­nis­tració i fins i tot mani­pu­lació dels conei­xe­ments, que no pas a con­ver­tir l'aven­tura de l'apre­nen­tatge en una experiència de crei­xe­ment intel·lec­tual i humà, útil per a la vida i no només per a gua­nyar-se la vida. Aquest esquema, un debat més actual que mai, és el que es va repe­tint una i altra vegada a Els nois d'història –es basa sobre­tot en el xoc con­tinu d'aques­tes dues con­cep­ci­ons de l'edu­cació–, un text molt intel·ligent, una lla­mi­na­dura de pri­mer ordre per a un direc­tor, una peça amb un encant que Josep Maria Pou va detec­tar ràpida­ment, adqui­rint-ne els drets per inau­gu­rar el remo­de­lat Tea­tre Goya l'any pas­sat, del qual n'és el direc­tor artístic. La jugada li va sor­tir rodona, perquè Pou, a més de ser una bèstia escènica, és un direc­tor intel·ligent i un gran intèrpret, mal­grat que en oca­si­ons hom té la sen­sació que el seu propi per­so­natge se'l menja i que, sobre­tot en la segona part, hi ha tics de culte a la pròpia per­so­na­li­tat total­ment sobrers.

Ens tro­bem, doncs, en una escola anglesa de secundària, en un edi­fici antic, de sos­tres altíssims, parets d'obra vista, grans fines­trals amb arcs ogi­vals per on s'escola una llum, mati­sada magnífica­ment al llarg de tot l'espec­ta­cle, tot i que a vega­des es troba a fal­tar una uti­lit­zació una mica més mar­cada per sepa­rar en oca­si­ons dos plans que es fonen en un i deso­ri­en­ten l'espec­ta­dor, en oca­si­ons ho té difícil per dis­cer­nir si els per­so­nat­ges són o no real­ment a escena, tot i man­te­nir-se en un segon pla, en unes esca­les al cap­da­munt de les quals hi ha un munt de taqui­lles metàl·liques far­ci­des de pòsters cine­ma­togràfics i imat­ges.

Pou és Héctor, un veterà pro­fes­sor d'una escola de secundària anglesa, entra­nya­ble, diver­tit, d'aquells que l'alumne acaba con­si­de­rant una figura de referència al llarg de tota la seva vida, però Ben­nett és prou hàbil com per no con­ver­tir-lo en un sant –mal­grat «matar-lo» de manera, al meu parer, inne­cessària–, un deter­mini con­tra el qual va alguna de les deci­si­ons del direc­tor, que està més en la línia de miti­fi­car-lo per acon­se­guir tocar la fibra sen­si­ble. Els seus alum­nes –vuit nois por­ten­to­sos– gau­dei­xen de valent amb les seves clas­ses, que per­ce­ben com una mena de repte intel·lec­tual. El direc­tor de l'escola (Josep Min­guell), però, no és del mateix parer i con­tracta un jove pro­fes­sor, Irwin (Jordi Andújar), el per­so­natge anta­go­nista, a la recerca de resul­tats. Això és, l'admissió dels alum­nes a Oxford o Cam­bridge per al següent curs. L'obra pivota sobre el con­flicte entre els dos pro­fes­sors, sobre la con­tra­po­sició del dis­curs huma­nista d'un i sofista de l'altre, un fil con­duc­tor rive­tat per, entre altres coses, un tri­an­gle pro­ta­go­nit­zat per un dels alum­nes, el més atrac­tiu i bri­llant, Dakin, el pro­fes­sor Irwin i un altre estu­di­ant, Pos­ner, jueu i homo­se­xual. Héctor compta amb l'estima dels seus alum­nes, i aquest serà un altre dels camps de bata­lla, ja que Irwin, amb un punt de gelo­sia, trac­tarà de reclu­tar fide­li­tats. La pri­mera, la de Dakin. Si bé la pri­mera part és abso­lu­ta­ment bri­llant, la segona perd pis­to­nada. En la pri­mera, el pro­ta­go­nisme recau en els alum­nes, que fan una inter­pre­tació ale­gre, vita­lista, en con­junt més que nota­ble, jun­ta­ment amb Héctor, un Pou molt afi­nat, men­tre que en la segona tenen més pes la resta de per­so­nat­ges, inter­pre­tats de manera força lineal, pla­nera, insípida.