Velázquez ucrònic

Una provocació còmica. Si Carmen Machi va poder fer un viatge en el temps amb La tortuga de Darwin (Romea, 2008), de Juan Mayorga, ara es permet fer un viatge similar però dirigit cap al futur. Perquè l'acció se situa al 2037, en una Europa desmembrada, amb uns estats de l'arc mediterrani llastrats pel deute amb els bancs (i una Catalunya que ha votat en referèndum tornar a l'Estat espanyol i aquest dubta com readmetre-la). L'art ha perdut encara més pes i queda més lluny del centre de l'estat del benestar (de fet, esgotat per la situació dramàtica econòmica).

Machi és una monja que confessa pecar de vanitat per haver-se cregut els afalacs de la nova directora del Museu (Mireia Aixalà, divertidament patètica) alhora que es deixa persuadir pel discurs seductor i un cos que es va descordant del guarda de seguretat misteriós (Francisco Reyes).

El deliri de la professional confessa de plagiar quadres la fa reviure totes les etapes de l'època, com si fos posseïda per un estrany dimoni que la fa atemptar un cop i un altre contra la còpia. La peça sembla feta a mida de l'actriu perquè pot mostrar la seva àmplia paleta de papers dramàtics, i aconsegueix divertir i connectar amb el públic. Sense l'èpica declamatòria de Juicio a una zorra (Lliure de Gràcia, 2016), en què l'actriu interpretava una tràgica Helena de Troia.

Aquesta ucronia en què situa el respecte per l'art a l'abisme i les creences catòliques als marges de la societat, deixa obert un interrogant. És la gota d'esperança per confiar que el 2038 encara hi ha sensibilitat i respecte per Velázquez (o bé que l'autor cotitza a l'alça al mercat negre).