“Som un país petit i això ens fa tenir complexos”

Moltes, i diferents les unes de les altres. Sents amics que parlen de tu, recordes coses que van ser molt importants, escoltes el nou disc que acabes de fer i com, a Cuba, hi ha gent que me'n parla... El que m'està passant aquests dies és molt gros. Un enfilall d'emocions, com diríem a Mallorca. I això que aquests cinquanta anys han passat molt ràpid. Gairebé ni me n'he adonat!

Fa molts anys, però és molt diferent sentir músiques que t'agraden que fer alguna cosa amb elles. El fet que a Cuba em donessin un premi [Bellver, l'any 2011, va rebre el prestigiós Cubadisco al millor disc estranger] i conèixer l'Orquestra Simfònica de l'Havana, el grup de jazz latino de Jorge Reyes, Cuerdas del Campo (un grup de música tradicional i popular), o José M. Vitier, va fer que anés veient la possibilitat de fer un disc amb ells.

Moltes. Els seus instruments tenen unes harmonies semblants a les de la música del camp de Mallorca, la qual cosa no vol dir que s'hi assemblin molt, però sí que existeixen unes arrels que ens uneixen. Al Cançoner popular de Mallorca del Pare Ginard, d'altra banda, hi surt molt Cuba: l'enyorament, la comunicació comercial, el rom... I aquí és on ja vaig veure la clau del disc. És, d'alguna manera, un anar i un venir de música i poesia.

Sí, la música cubana, tota, té una sensualitat especial, que és una cosa que la música tradicional de casa nostra ha perdut una mica. I és una pena. Són coses que a Cuba no poden passar, ja que aquesta sensualitat és a tot arreu.

Són gent que disfruta de veritat fent música. I no cal que els demanis que improvisin perquè ja saps que ho faran. Juguen amb la poesia, i això els fa bastant únics. L'entenen i la treballen molt, ja que els boleros, o el son, de fet tota la música cubana, està impregnadíssima de poesia. I no parlo d'una poesia normal, sinó d'alta poesia, en moltes ocasions.

Tens la impressió que l'alegria de la gent ho supera tot. En determinats barris sembla que l'Havana és una ciutat que cau a trossos, però la gent aixeca tot això. Hi ha alegria, sensualitat, música pertot arreu...

Des de molt joveneta. Recordo voler anar a Grècia i aprendre un munt de coses. O a Itàlia. Però una cosa és tenir la idea i una altra, posar-la en marxa. Hi ha coses que no pots dur a terme fins que no acumules uns quants anys de feina i dedicació. Però, bé, a Mallorca, ja de molt petita, escoltava Ràdio Alger, de manera que encendre la ràdio i escoltar música d'aquell país era una cosa natural...

Jo sí! Però la gent diria que no [riu]. Aquests dies em sento a dir: “Ai, a Cuba com t'ho has fet? Has cantat en castellà?” I els dic que no, que ho he fet tot en català, les cançons cubanes també. I em pregunten: “Com s'ho han pres?” I aleshores els responc que s'ho han pres molt bé. I que els cubans ho entenen perfectament, això! És curiós com nosaltres no ho acabem d'entendre i, en canvi, allà ho tenen tan clar. Això no passaria si no estiguéssim en un país tan petit i no tinguéssim, abans i ara, una cultura que se'ns vol menjar. Els francesos, amb la llengua, tenen el Canadà, algunes illes del Carib, part d'Àfrica... Nosaltres, però, som un país petit, i això ens fa tenir complexos. Per això sempre vull parlar dels Països Catalans, ja que ajuda a eixamplar una mica el nostre punt de vista. Si a això li sumes uns governs més nacionalistes que nosaltres que volen imposar el castellà a tot arreu, acabem creient-nos que en català no podem anar enlloc. Però així com Miró deia que les coses petites són universals, jo penso que la nostra llengua també ho és. Amb la música es pot anar a tot arreu, sigui en la llengua que sigui. Jo he cantat un poema de García Lorca en castellà, també en basc, gallec..., però no m'hi reconec, no sóc la mateixa. No sóc natural, i el que intento, sobretot, és que la meva música arribi a tothom amb naturalitat.

No ho sé, és una cosa que s'aprèn amb els anys, això també. Al principi potser et deixes portar per opinions alienes, però jo, amb el meu segon o tercer disc de llarga durada, ja tenia molt clar el que volia. Hi ha coses a les quals has de dir que no, si vols conservar la teva manera de fer. No dic que, a vegades, allò que t'ofereixen no pugui ser interessant. Hi ha gent que té molt clar que t'ha de portar al seu terreny perquè li agrades molt, o perquè creuen que tens molt bona veu. I això és molt positiu. Però també cal saber dir que no a aquestes coses positives si no van lligades al teu interès artístic. Jo sempre he hagut d'estar molt segura del que podia fer, ja que, al contrari, hagués sofert moltíssim. Quan m'oferien alguna cosa que sabia que em faria sofrir, me n'apartava ràpidament. Sabia que me'n penediria i, segurament, no sabria com sortir-me'n.

Cantar en altres llengües. O anar a Eurovisió. Se'm deia molt que, si agafava uns determinats camins artístics, acabaria triomfant per tot Europa, per tot el món. Recordo molt, en aquest sentit, un arranjador francès, Jacques Denjan, que figura entre els millors músics amb qui he fet discos. Em deia: “Tu ets la meva cantant preferida, però no entenc per què no cantes en altres llengües. Tothom que t'escolta se n'adona...”. Jo li deia que no s'encaparrés, però em renyava per no haver triat un altre tipus de carrera...

Per exemple. Tinc discos de quan Nana Mouskouri era a Grècia, al principi de la seva carrera, i no és que siguin increïbles, sinó que són superincreïbles! Però la gent que treballava amb ella hi va veure un altre camí comercial i la van apartar d'allò. O potser va ser ella qui, bonament, hi va voler anar. No ho sé, no hi he parlat...

Sempre he intentat fer una música que tingués un cert grau d'atemporalitat, la qual cosa sé que és fals, ja que, vulguis o no, sempre acabes fent alguna cosa temporal. I, tot i que la idea d'atemporalitat no té res a veure amb els instruments que utilitzes, amb els teclats elèctrics mai vaig sentir-m'hi gaire a gust. Sempre he estat més pròxima als instruments acústics: guitarres, llaüts, arxillaüts, percussions africanes...

Molta gent de Síria a qui jo coneixia ha desaparegut. No sabem on poder buscar-los. Pot ser que siguin al Líban, o a Jordània... És terrible. A Síria hi vaig anar tres cops i és un país extraordinari. El que hi passa és un genocidi, el pitjor que pot passar. I, després, hi ha aquesta Europa que permet aquest maltracte als refugiats. I el govern espanyol, sobretot, amb el qual ens preguntem què ha succeït amb el seu compromís d'acollir refugiats. Quina indiferència! És com si no visquessin en aquest món...

S'ha pogut quedar aquí, i ara viu a Badalona, on tindrà un fill i pot fer vida normal. Els seus nens poden jugar amb altres nens i anar a l'escola. Ha pogut marxar d'aquell infern.

Estic molt a favor del Procés i del referèndum, i si hi ha persones a qui aquesta cançó els pot ser d'ajuda, n'estaré encantada. N'he escoltat disset versions, ja. És una cançó que ja s'ha escapat del meu control...

Jo ho voldria. En un país com Catalunya la independència és necessària. I sempre he pensat, a més, que a aquesta Espanya que tenim al costat també li interessa la nostra independència. Crec que seríem força més amics i ens respectarien molt més. Estem units geogràficament amb Espanya i sempre ho estarem. La independència, però, forma part del procés de creixement d'un país. De les ganes de ser, tenir llibertat i tocar-la de debò. I Catalunya se la mereix. El país ho vol. No és que ho vulgui un govern determinat, sinó uns quants milions de persones. I això és el que haurien de veure al país del costat.

No, era una família molt tocada per la guerra, la meva. He sentit dir-ho a molta gent que conec, això. En aquella època no es parlava de política ni a casa ni al carrer. Es vivia un impàs de tot el que havia passat uns anys abans i s'intentava tirar cap endavant, tot i que, de tant en tant, sí que senties avis que deien com s'havia arribat a patir, amb la guerra. Hi havia la repressió, és clar. A Mallorca hi havia una part molt gran de militars pel carrer contínuament, però nosaltres érem nens petits i, a Palma, que aleshores era un poble on tothom es coneixia, gaudíem d'una llibertat increïble. Els meus pares ens donaven molta llibertat, i el meu germà i jo vam ser molt feliços. La gent gran, ara bé, ho vivia d'una altra manera. Veien com gent que havia estat mestre havia de fer de fuster. I persones a les quals es posava a la presó tan bon punt Franco apareixia per Mallorca i no se'ls treia fins que en marxava. Són coses que, de petita, te n'adonaves però no acabaves de veure del tot.

Sí, però no escrivia de política, sinó de literatura, sobretot. Recordo els paquets de llibres que rebia cada dos mesos i que obríem el meu germà i jo. La casa s'anava omplint de llibres i llibres...

Sempre. Tota la vida.

No. Quan jo era petita cantava tothom. A l'escala no hi havia ningú que no ho fes. Pel carrer, mentre es treballava... Es posava la ràdio i es cantava Guadalajara en un llano, Los Panchos... No és com ara, que tothom, sigui on sigui, porta els auriculars posats. El meu germà i jo cantàvem a l'escola i a casa, on ens feien cantar constantment. “Au, que ara la nena cantarà”, deien.

A l'Aliança Francesa, quan tenia 5 anys i em van fer cantar el “rossinyol que vas a França...”. En català, no pas en francès.

Mentre pugui. Tinc molt clar que l'energia forma part d'aquesta afició. Si no tens energia no pots cantar. Però ara encara n'hi ha molta. Després, ja ho veurem.