50 anys de Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band

Hi ha discos que es tenen al cap. Si tingués prou talent musical podria recórrer de principi a fi el Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, però com que no en tinc, ho puc fer mentalment. Disc bàsic en la trajectòria del Beatles, en la història de la música pop i, molt més humilment, en la meva biografia personal. Tenia 9 anys quan l'1 de juny de 1967 sortia el disc que donaria la majoria d'edat al rock. Conservo el vinil original que va comprar la meva germana Anna el mateix any. En bon estat, però li manca un full interior amb dibuixos molt psicodèlics en forma de retallables entre els quals es trobaven els mostatxos del sergent Pepper. Mai vaig retallar-lo perquè va esdevenir el pòster que va acompanyar el meu trànsit de la infància a l'adolescència. Una mínima anècdota dels milions que n'ha generat el disc amb la portada més plagiada, parodiada –memorable la de Frank Zappa– i homenatjada de la història dels vinils. L'autor va ser l'artista pop britànic Peter Blake, que va recollir la idea que tenia Paul McCartney del disc: crear una banda que interpretés uns temes que els alliberessin del feixuc pes que els representava ser The Beatles.

El disc va ser enregistrat entre novembre del 1966 i abril de 1967. El seu antecedent va ser el magnífic Revolver que va deixar clar que els quatre de Liverpool ja no eren un xavals i que com a músics i com a persones volien deixar enrere aquells pulcres nois amb corbata i serrellet que cantaven cançons per a una mena d'adolescents que començava a irritar-los. Els concerts de The Beatles esdevenien una disbauxa. Els crits i l'assetjament dels fans els enutjaven cada cop més i la tècnica del directe estava molt lluny del treballat so que començaven a elaborar als estudis. Se'ls va afegir la tensió que va produir les declaracions de John lennon afirmant que eren més populars que Crist. El bocamoll de John va provocar que es cremessin els seus discs a moltes poblacions dels Estats Units. Tensió i més tensió que desembocaria a abandonar els directes després de la darrera gira als Estats Units amb el darrer concert de la seva carrera –exceptuant la de la terrassa d'Abbey Road–. L'endemà d'actuar al Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966: campi qui pugui. Cadascun dels Beatles es dedicà a les seves dèries en un període en què d'una manera o altra es gestaria el Sgt. Pepper. Moment en què es parla de la dissolució del grup, i segur que els va passar pel cap, però el que necessitaven era el que ara s'anomena un reset. John se'n va anar a Almeria a participar en el film de Richard Lester How I Won The War (Com vaig guanyar la guerra); George va viatjar a l'Índia a practicar amb el sitar amb el mestre Ravi Shankar; Ringo va poder dedicar-se al seu primer fill, Zak, i Paul col·laboraria amb el productor George Martin en la banda sonora del film Luna de miel en familia (The Family Way). Però el que faria realment el baixista del grup seria donar-li voltes a un nou projecte del grup.

La idea de fer un disc amb cançons que lliguessin la infància de tots quatre membre li ballava pel cap a John Lennon. Però va ser Paul McCartney qui va compondre el tema Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, que no va provocar la primera arrencada del projecte però sí que va ser el desllorigador de les idees primerenques que es van plantejar quan, de retorn de les seves respectives escapades, es van trobar de nou amb l'estudi de gravació. La diferència era que ara no tenien la pressió física dels fans, només la de fer alguna cosa nova. I aquesta mena de pressió els motivava força. Van començar a gravar a finals de novembre de 1966 una sèrie de cançons de tall biogràfic: When I'm Sixty-Four, Strawberry Fields Forever i Penny Lane. Per pressions de la discogràfica al productor George Martin, les dues darreres van sortir com a senzill de dues cares A. En descartar les dues cançons que no sortirien al llarga durada es va deixar pas al concepte de McCartney de plantejar el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band com la obra d'un grup aliè a The Beatles. Era la millor manera de descansar de la intensitat en què havien viscut des que aconseguiren el primer èxit el 1962 amb Love Me Do i fer alguna cosa autènticament nova. I van reeixir. Deslligats d'haver de reproduir en directe les sonoritats dels discs, tot el seu talent i el de Martin –i amb els mitjans de l'EMI– es va posar al servei d'aconseguir noves sonoritats. En un precedent del que anys més tard seria l'essència de la música moderna, utilitzarien els samples quan els samblers estaven poc perfeccionats. Van utilitzar cintes de l'arxiu sonor de la discogràfica, van fer portar tota mena d'instruments a l'estudi i fins i tot una orquestra per enregistrar A Day in the Life, que clou l'àlbum i va ser prohibida per la BBC per la suposada al·lusió a les drogues. Referències que també se li van atribuir a Lucy in the Sky with Diamonds. Res d'estrany, era el moment psicodèlic dels Beatles. LSD, meditació transcendental, gurus i estètica happy flowers. Tampoc no es va escapar de ser acusat de ser pro droga un tema que interpretava Ringo: With a Little Help From My Friends. És clar que la lectura de les oníriques i surrealistes lletres, que de manera innovadora s'incloïen totes en la carpeta de l'àlbum, evocaven qualsevol cosa que es pogués imaginar. Les 700 hores esmerçades en l'elapé inclourien en el disc Getting Better; Fixing a Hole, She's Leaving Home; Being for the Benefit of Mr. Kite!; Within You Without You –un tema de George Harrison–; When I'm Sixty-Four; Lovely Rita; Good Morning, Good Morning, a més d'un reprise de Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, que reforçava el valor conceptual de l'obra. Si Pet Sounds de Beach Boys havia influït els escarabats, el sergent obriria camí a Brian Wilson per donar la rèplica a Smile. No seria l'únic. La música pop començava una nova era.