Record del poeta borni

La Wilson Library de Chapel Hill, vinculada a la Universitat de Carolina del Nord, conserva entre els documents dels seus fons especials un quadern de notes manuscrites que el poeta nord-americà Robert Creeley (Arlington, Massachussetts, 1926-Odessa, Texas, 2005) va escriure a Sant Feliu de Guíxols el 1977. A Creeley, un dels grans referents de la poesia nord-americana contemporània, vinculat a la generació prodigiosa del Black Mountain College, li agradava guardar coses dins els llibres: cartes, anuncis, retalls de diari, bitllets d'autobús, fulls volants, targetes de visita. Era la manera que tenia de parlar amb ells, de fer-los còmplices de la seva vida, com si fossin, a més a més, àlbums de records. Entre les pàgines del petit quadern de Sant Feliu, també va intercalar-hi fotografies, fotocòpies, tiquets, rebuts, flors premsades i una ploma d'ocell, però no és del tot clar que totes aquestes penyores hi entressin per gràcia d'ell, sinó que podien haver-n'hi afegit de pròpies, simultàniament o amb posterioritat, els seus amfitrions, el pintor Ronald Brooks Kitaj i la seva dona, Sandra Fisher, que van acollir-lo a la casa que tenien al carrer Guimerà de Sant Feliu. A les tapes del quadern, segons la descripció facilitada per la Wilson Library, Creeley hi va gargotejar una dedicatòria ben explícita: “For Ron and Sandy, with my Love, Bob”, i una datació al marge: “1/20/77 - 4/5/77. San Feliu de Guixols, Spain.” El bibliotecari Tyler Gilmore, però, que generosament va atendre el meu interès per aquesta llibreta per mediació del marxant i col·leccionista Richard Vanderaa, que tot i saber-ho tot o quasi tot de Kitaj també desconeixia que mai hagués convidat a casa seva el poeta, va lamentar haver de desanimar-nos: “Per l'examen que he fet del llibre, no sembla que hi hagi res de relacionat directament ni amb San Filiu [sic] ni amb R.B. Kitaj. Ni tan sols el poema ‘Primavera a San Filiu' no esmenta la ciutat ni cap dels seus detalls, sinó que més aviat és un poema abstracte sobre el fet de marxar d'un lloc que començava a ser familiar.” A Creeley no li feien cap falta les al·lusions directes a llocs i persones per sentir-s'hi profundament compromès. A L'illa, per exemple, la seva novel·la autobiogràfica, no esmenta ni una sola vegada el lloc on s'esdevé l'acció, però ningú no dubta que fa al·lusió als tres anys que va viure a Mallorca, entre 1952 i 1955.

I tot i així, el plec de poemes que va gargotejar en aquell quadern de 1977, contràriament a la suposició del bibliotecari que el custodia, són plens de referències santfeliuenques i gironines, encara que només fos aferrant-se a la pista dels títols. Poemes com ara ‘Conca', ‘Playa San Pol', ‘Waiting for a bus, enfrente de la iglesia', ‘Costa Brava' o el ja esmentat ‘Spring in San Feliu', que no deixen dubte sobre els llocs que van inspirar-ne la redacció i que serien l'embrió de Later (Més tard), un dels seus poemaris més coneguts, on s'escolen aquí i allà referències al restaurant Mas Sunyer, a l'hotel Florida i, vagament, als camps cultivats amb el mar al fons, i la casa senyorial però esgalabrada que es correspon amb el casalot que havia comprat Kitaj el 1962 i que als vuitanta vendria al professor Joaquim Molas. Per aquests poemes, que Dolors Udina va traduir per a Cafè Central en una plaquette que va passar, per desgràcia, bastant desapercebuda, podem saber que Creeley va aprofitar la seva estada a casa de l'amic Kitaj per arribar-se amb autobús fins a Girona (“Se'n pot llegir / tota la història! / però el vent és fred”) i, el 13 de febrer de 1977, també a Barcelona, on la visió de joves i grans units en rotllana per ballar una sardana, davant la plaça de la Catedral, mentre continuaven els disturbis i els arrestos del postfranquisme, va admirar-lo pel desig dels catalans de “trobar la voluntat” a través d'un ball que compara amb un ritual.

El pas de Creeley per la Costa Brava ha estat enfosquit per l'etapa mallorquina, molt més estudiada, més llarga i, sobretot, més decisiva tant des del punt de vista personal (a l'illa va viure-hi la desintegració del seu primer matrimoni) com per a la història de la poesia nord-americana. Des de la modesta caseta de Banyalbufar on es va establir amb la dona i els dos primers fills, va posar en marxa l'editorial Divers Press, que publicaria obra de Robert Duncan, Paul Blackburn, Charles Olson o Douglas Woolf, i va dirigir la Black Mountain Review, portaveu de la generació beat i que estampava a la impremta de mossèn Alcover. Quan arriba a Sant Feliu, però, la vida d'aquest visionari borni (havia perdut l'ull esquerre d'un accident als quatre anys) ha dibuixat un cercle sarcàstic: consagrat ja com l'hereu de William Carlos Williams, arriba al poble acabat de separar de la seva segona dona, amb qui havia conviscut vint anys, enamorat ja de la que seria la tercera, Penelope Highton, i amb un desig imperiós de redimir-se, “fer que aquest indret cantés, / que s'obrissin i s'escalfessin / les habitacions, i que la primavera / entrés per les finestres”.

Van ser poc més de tres mesos, entre l'hivern i la primavera, en un racó de món que tot just sortia d'una dictadura i que tenia alguna cosa de paisatge depriment i antediluvià i, alhora, de terra promesa, a propòsit per recomençar, si no és que sucumbies als teus neguits, com Creeley temia que li havia passat: “Aquí em sento defallir, / massa lluny, massa / tancat en mi mateix, / l'amor no em serveix per sortir-ne”, escriu a ‘Lloc'. N'acabarà marxant afligit (“Aquest mar mai no ha vetllat per nosaltres. / Ni aquestes roques ni aquests turons, / com tampoc les muntanyes llunyanes / encara blanques de neu”), però no pas amb rancúnia, sinó plenament conscient que tot en la vida compta, fins i tot els silencis i el buit, com posa de manifest en el seu comiat: “El sol va arribar amb la primavera –la primavera, diran, quan / haguem marxat. Però vam venir. / Hem estat aquí.”