Abocat a la mar, la mort

Va ser davant del monument de l’escultor israelià Daniel Karavan a Portbou en honor a Walter Benjamin , on va morir el 26 de setembre del 1940, que el poeta i publicista Enric Umbert va decidir escriure un llibre sobre el filòsof alemany. “Veient aquella escultura que t’aboca al mar i capta l’opressió que devia sentir Benjamin, atrapat entre el nazisme i el feixisme, vaig pensar que estaria bé escriure sobre les darreres 24 hores de la seva vida, quan creua la frontera a peu i quan arriba a Portbou la Guàrdia Civil i els diu que han de tornar a França.”

L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62) opta per la hipòtesi que Benjamin es va suïcidar, la més “versemblant”, segons Umbert, “si l’haguessin matat voldria dir que sabien qui era o que era perillós, però no el coneixia ningú i estava perdut enmig de la muntanya; a més, faltaria el mòbil i l’únic possible seria perquè era jueu, però a Espanya tampoc els mataven per això”.

Umbert mostra un Benjamin en hores baixes (té 58 anys i pateix del cor) i estableix un paral·lelisme amb Kafka, un autor que admirava. “Per Benjamin, els pares tenen també molt de pes i constantment està evocant la seva infància, la mare, de qui li faig portar una fotografia a sobre, tot i que això no està documentat, i el pare, amb qui no s’entén gaire”.

Pel que fa al personatge, trobem un Benjamin marcat pel signe de Saturn; “era una persona que no se sabia fer ni una truita, un desastre, lent, vivia totalment al present i no va reaccionar quan el seu amic Gershom Scholem li va dir que marxés a Palestina, en part per quedar-se amb Asja Lacis, una de les seves relacions més importants”.

Estem davant d’una novel·la història i biogràfica en la qual el contingut de ficció és molt “lleu” i les frases que diu Benjamin es poden pouar en la seva obra. L’autor reconeix que l’únic aspecte “discutible” del llibre és el fet que dugués al maletí el quadre de Paul Klee, l’Angelus Novus. “Com que el quadre és molt rellevant del seu pensament sobre la història i el maletí es va perdre, em vaig prendre la llibertat de dir que el portava a sobre juntament amb un feix de papers que, segons el professor Jordi Llobet, era la continuació del darrer llibre que va escriure, Tesis sobre la filosofia de la història.”

Umbert va fer el camí que van travessar Walter Benjamin i tants altres refugiats jueus a peu. “És certament dur, i això que nosaltres anem ben equipats, però ell anava amb sabates i no tenien gairebé ni aigua.” L’anècdota que Benjamin beu d’un bassal podrit és certa i està documentada per qui va ser la seva guia, Lisa Fittko, que va recollir-ho en el seu llibre Mi travesía de los Pirineos.

Un dels objectius de l’autor ha estat divulgar el pensament de Benjamin, ja sigui la seva concepció dels passatges o bé de la història. “Els passatges vindrien a ser els centres comercials actuals. El passatge, a principis del segle XX, representava la modernitat i un símbol de l’esclavitud dels homes sota el jou del consumisme; els passatges van suposar una transformació de la vida social, i Benjamin va ser dels primers que ho van teoritzar seguint les petges de Baudelaire, el primer a copsar aquest parany”.

Enric Umbert (Barcelona, 1958) debuta en la novel·la amb aquest títol, però anteriorment havia publicat el poemari Boscos (El Salobre, 2010) i, de fet, defensa que Benjamin mateix tenia una “sensibilitat poètica”. “És curiós perquè és com si volgués fer poesia del pensament del poeta Baudelaire.”

A banda del llibre, Umbert ha escrit el guió per dur-la al cinema amb el director Jordi Cadena, un projecte ara per ara pendent de finançament.