Jordi Pàmias, al tercer intent

Ahir es va lliurar per dissetena vegada el premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a través de les votacions dels seus associats i mitjançant unes eliminatòries prèvies. Es dona la circumstància que el guanyador, el poeta Jordi Pàmias, ha estat finalista en les darreres tres edicions.

Nascut a la localitat lleidatana de Guissona el 1938, Jordi Pàmias és autor d’una obra poètica –d’una vintena de títols– creada d’una manera continuada, constant. La poesia de Pàmias s’ha singularitzat per la recerca d’un estil propi que es caracteritza per la bellesa expressiva fruit d’un coneixement profund del llenguatge, per la riquesa formal i pel valor musical de la seva poesia.

A més de la Creu de Sant Jordi, ha rebut la dotzena de premis de poesia més destacats, com ara el Salvat-Papasseit (1969), per La meva casa; el Riba (1978), per Flauta del sol; la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1984), per Ronda dels dies, i el 1988 la Viola d’Or, per L’hora amagada; l’Estellés (1985), per Àmfora negra, i, entre d’altres, el Premi de la Crítica de poesia catalana (2004), per Terra cansada.

També ha publicat assaig literari, com Quadern de tres estius (1986); teatre, com Camí de mort (1979), i peces de narrativa, com Tercer llibre de meditacions (2013).

Aquest premi és honorífic, sense dotació econòmica, si bé en l’acte d’ahir –públic i no en format de roda de premsa freda com era fins ara– Pàmias va rebre l’habitual estilogràfica amb el seu nom gravat i un diploma de la mà de Maria Antònia Massanet, secretària de la junta directiva de l’AELC –la presidenta, Bel Olid, va tenir una indisposició.

Després del visionat de fragments d’un documental sobre la seva figura, en què es declara admirador de Mozart i defineix la poesia com “la creació de bellesa per mitjà de la paraula”, va ser el torn de la glossa erudita, elegant i ben narrada que li va dedicar el també poeta Carles Duarte. En la glossa, centrada en la poesia, Duarte va definir la mirada de Pàmias com “propera i amiga, sublim i tel·lúrica”. “La seva és una poesia vehement, humana, feta de fang, blat, cel i aigua; és un mestre en l’arriscat art de fer viure el paisatge amb les paraules”, va afirmar Duarte, entre moltes altres coses.

Per a Pàmias, acompanyat d’amics i parents, com ara un estol encantador de netes –potser hi va faltar una representació d’autors més àmplia–, el premi arriba en un moment de la seva trajectòria “que suposa la consolidació d’una maduresa serena i fecunda, aconseguida amb esforç i constància”.

Desgranant alguns records de l’AELC i de l’Ateneu, citant autors que admira, el poeta hi va afegir: “Per a mi, és un premi molt valuós, ja que és atorgat pels companys de lletres, gent que, com jo, estima la literatura catalana, en tots els seus gèneres. I no podem oblidar un propòsit col·lectiu: lluitar pel bé de la cultura catalana, sobretot en l’àmbit de la llengua.”

Va tancar l’acte un recital a càrrec de Susanna Rafar, Miquel Desclot, Nú Miret, Miquel-Lluís Muntané i Víctor Obiols, que van triar poemes de Pàmias que dialoguen amb la seva pròpia obra.