La tele

Abans del trasbals aquest del Sant Jordi, data clau per saber de primera mà qui són els escriptors més llustrosos del país, mirava de triomfar en això de les lletres a base de seguir tres normes bàsiques. La primera és sortir a la tele. Els editors d’abans sospiraven en secret per trobar un Josep Pla, un Artur Bladé, una Rodoreda amb qui evolucionar junts, a qui escriure cartes i amb qui fer dinars enriquidors. Tot plegat servia per anar modulant la personalitat de l’escriptor i per anar construint, amb paciència, carreres de llarg recorregut. Ara, la majoria d’editors es desfan com un bolado si aconsegueixen fitxar algun animal televisiu. I tampoc no cal patir per si saben escriure. Molts dels seus futurs lectors tampoc no llegeixen. És igual si parlen del temps, de les tragèdies del cor, de la cuina dels espàrrecs boscans, de com xutar un córner, de les tendències en calçotets curts, de caques de gos o si surten cremant el Quixot, la foto de l’Isabel Pantoja o una pàgina de la guia telefònica. L’important és que surtin a la televisió.

La tele, com el llibre gros de Petete, entreté, fascina, ensenya, i sobretot xucla. Per què comprar un llibre ben escrit si es pot comprar una cosa fàcil, amb fotos, gràfics, dibuixets i, el més important, signat (no sempre escrit) per una cara coneguda que et firmarà el llibre i et deixarà compartir una magnífica selfie que serà l’enveja dels teus amics de Facebook. Ja tinc clar el problema i la solució, ara només em falta convertir-me en tertulià d’alguns programes de prime time. És molt millor això que un curs d’escriptura.