Art

Valentín Roma

Director de la Virreina Centre de la Imatge

“A La Virreina encara farem més fotografia”

Valentín Roma (Ripo­llet, 1970) fa un any que diri­geix La Vir­reina Cen­tre de la Imatge, que, recorda ell mateix, és el cen­tre d’expo­si­ci­ons que pro­grama art con­tem­po­rani més antic de Bar­ce­lona. Després de l’epi­sodi de cen­sura que va pro­vo­car la seva marxa del Macba, amb Paul B. Pre­ci­ado, com a con­ser­va­dor en cap del museu, Roma està satis­fet del canvi de línia i de mane­res de gover­nança del cen­tre que ara diri­geix. Pràcti­ca­ment el seu pri­mer ani­ver­sari com a direc­tor de La Vir­reina, que depèn de l’Icub muni­ci­pal, ha coin­ci­dit amb la publi­cació de la seva pri­mera novel·la, El enfer­mero de Lenin (Periférica), que ha estat molt ben aco­llida per públic i crítica.

Quin balanç fa d’aquest pri­mer any a La Vir­reina?
Estic satis­fet perquè hem acon­se­guit con­so­li­dar i per­fec­ci­o­nar alguns dels objec­tius que m’havia mar­cat en la meva arri­bada. El pri­mer tenia a veure amb reforçar i cons­truir una ori­en­tació i línies edi­to­ri­als recognos­ci­bles i que pas­sa­ven per un pro­grama expo­si­tiu deter­mi­nat. El segon era cons­truir una gran estruc­tura col·lec­tiva que es dediqués a la pro­ducció de sub­jec­ti­vi­tat i ima­gi­nari social, en la qual par­ti­ci­pen agents i col·lec­tius. Es trac­tava de cons­truir una banda ampla d’ins­ti­tució de manera col·lec­tiva. I el ter­cer objec­tiu era que les nos­tres expo­si­ci­ons fos­sin expor­ta­bles inter­na­ci­o­nal­ment i tot això està en marxa.
Vostè ja va dir en arri­bar que els pro­gra­mes públics, semi­na­ris i pro­gra­mes d’inves­ti­gació tin­drien un paper cru­cial.
Sí, però això no vol dir que menys­tin­guem les expo­si­ci­ons. De fet al llarg de la tem­po­rada hem sobre­pro­gra­mat i tot a La Vir­reina... Però sí que és cert que La Vir­reina Lab, que ocupa la planta baixa del cen­tre, ha esde­vin­gut un espai esta­ble de tre­ball col·lec­tiu, des d’on es tre­ba­lla en qua­tre àmbits dedi­cats a les topo­gra­fies de la dis­crepància urbana, al patri­moni i ús de la cul­tura visual, al docu­men­tal social par­ti­ci­pa­tiu i a les pràcti­ques d’apre­nen­tatge comu­ni­tari. Cadas­cun d’aquests àmbits té un estruc­tura i pres­su­post auto­ges­ti­o­nat i tot­hom està remu­ne­rat.
És com si assagéssiu mane­res de gestió dife­rents a les més clàssi­ques i jeràrqui­ques, m’ima­gino.
Sí, però mal­grat que l’auto­gestió coral és sem­pre com­pli­cada, el més sig­ni­fi­ca­tiu és que s’ha con­so­li­dat tota una comu­ni­tat de gent que dota d’ide­o­lo­gia una ins­ti­tució pública. Estem inten­tant assa­jar el salt de la tira­nia de l’orga­ni­grama a la difi­cul­tat de l’orga­nisme. En el nos­tre cas, el 70-80% dels nos­tres pro­gra­mes públics nei­xen d’aquí. I això per­met que La Vir­reina pugui dei­xar de ser només una caixa d’expo­si­ci­ons. I no som els únics; cada cop hi ha més ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals que assa­gen altres meto­do­lo­gies de tre­ball.
Això vol dir que ha donat la volta a la ins­ti­tució donant més importància als pro­gra­mes públics que a les expo­si­ci­ons?
De cap manera. Hi ha un equi­li­bri. Només cal donar una cop d’ull a la pro­gra­mació dels últims mesos. La d’Ale­xan­der Kluge va ser la seva expo­sició més impor­tant al món, una relec­tura de la qual es farà ara a la Kunst­ve­rein de Stutt­gart; la de Copi la pri­mera a l’Estat espa­nyol i que ara viat­jarà a la Bibli­o­teca Naci­o­nal de Bue­nos Aires; la de Tres, la seva pri­mera antològica, i ara el 7 de juliol obri­rem la de Paula Rego, que serà la seva pri­mera gran expo­sició a Bar­ce­lona.
Havíeu pro­gra­mat una expo­sició d’August San­der amb la seva sèrie ‘Gent del segle XX’.
Sí, però neces­si­tem més temps i l’hem ajor­nat. El que sí que puc anun­ciar és que a l’octu­bre expo­sa­rem sen­cer el pro­jecte del fotògraf Patrick Fai­gen­baum sobre el barri de la Mina, que es va pre­sen­tar par­ci­al­ment a la mos­tra Com volem ser gover­nats durant l’etapa de Borja-Villel al Macba. És una mos­tra en col·labo­ració amb el Museu d’Història de Bar­ce­lona.
La seva idea d’ampliar el con­cepte d’‘imatge’ que apa­reix en el nom de la ins­ti­tució no va ser gaire ben rebut per una part del sec­tor de la foto­gra­fia. Què pas­sarà en el futur amb la “imatge” a La Vir­reina?
Crec que no vaig ser ben entès. Em refe­ria a ampliar l’explo­ració del con­cepte d’imatge, no que deixéssim de pro­gra­mar foto­gra­fia. De fet, per als pròxims dos anys tenim pro­gra­ma­des fins ara sis expo­si­ci­ons de foto­gra­fia. No només la foto­gra­fia no perdrà cen­tra­li­tat sinó que farem més molta més foto­gra­fia, amb mos­tres col·lec­ti­ves de pros­pecció his­to­ri­ogràfica. És pos­si­ble que quan acabi d’aquí sigui el direc­tor de La Vir­reina que més hagi tre­ba­llat el con­text fotogràfic local. El que sí que és cert és que el pri­mer any neces­sitàvem un moment d’explo­ració, s’havia de revi­sar la idea de l’ads­cripció de la imatge a un suport deter­mi­nat. La imatge no és només una foto reve­lada, sinó també imatge en movi­ment, etc. Entenc que el sec­tor tin­gui les seves ansi­e­tats però que esti­guin tran­quils.
Com s’ha d’inse­rir La Vir­reina en el con­text museístic bar­ce­loní?
Tenim una història dila­tada, una situ­ació geogràfica par­ti­cu­lar [en plena Ram­bla] i l’admi­nis­tració cul­tu­ral de la ciu­tat en el mateix edi­fici. També tenim un espai que no té res a veure amb el tra­di­ci­o­nal cub blanc, cosa que és un repte i que a mi m’encanta. Par­lar del mapa ins­ti­tu­ci­o­nal de Bar­ce­lona és un àmbit dels polítics però hi ha un altre mapa amb altres inter­lo­cu­tors. Amb ells apre­nem molt i estem sent sobre­pas­sats cada dia pel nou entra­mat.

Literatura

“Confesso que personalment el que m’agrada és escriure”

Durant els 21 dies que un home està ingressat a l’hospital per una operació, embogeix com el Quixot i es creu que és Lenin. D’aquí parteix la novel·la El enfermero de Lenin, de Valentín Roma, en què presumiblement el narrador (el fill del malalt) és el mateix autor. Després d’escriure molt sobre art i d’haver fet un assaig amb tocs de ficció, Rostros, Roma ha saltat al territori de la literatura de ficció, amb la narració del “desclassament de la meva generació”: “Confesso que personalment el que m’agrada és escriure.” Impecablement ben escrita, la novel·la és la primera d’una trilogia formada, a més d’aquesta, per Once apagones y un destello (ja entregada) i Hiroshima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia