Crònica
música
Txarango sense filtres
La ciutat de Clownia, a Sant Joan de les Abadesses, tancava les portes aquest dissabte –en espera dels concerts gratuïts de Cesk Freixas i Gossos d’ahir a la tarda a la plaça del poble– i ho feia amb una nit marcada pel retorn al festival dels amfitrions, Txarango, després d’un any d’absència. Els del Ripollès tornaven a casa, davant la seva gent, per tancar una setmana intensa –amb viatge llampec al prestigiós festival Glastonbury inclòs– i les emocions els portaven cap a un concert d’aires nostàlgics que desprenia més sinceritat i proximitat que mai. Txarango en estat pur, sense filtres i mostrant-se tal com són. Uns Txarango agraïts a la seva terra i a la seva gent i que no podien evitar evocar els seus inicis, quan amb 15 anys voltaven la comarca de festa major en festa major. “Normalment es diu que Txarango han fet possible Clownia, però és la gent del Ripollès la que ha fet possible Txarango i, per tant, això existeix gràcies a ells”, confessava Alguer Miquel.
La veu de Miquel notava el cansament acumulat, però aquella nit això era el menys important. La banda treia totes les forces que li quedaven per trenar un directe que mantingués la seva energia característica i el dotava de moments que, ben segur, el convertiran en un dels més especials d’aquesta gira. Marcel Lázara –peça clau en el grup que es va acomiadar amb l’última gira–, tornava per un dia a l’escenari per acompanyar els seus excompanys a En caravana i Tant de bo. I és que era una nit de col·laboracions carregades de significat, com la de l’animador infantil Jaume Barri, un músic amb qui van coincidir als camps de refugiats i que “va aconseguir fer-nos plorar d’alegria en un lloc on ens feia molta falta”, tal com explicava Alguer Miquel. Fins i tot l’atleta Núria Picas es va deixar veure sobre l’escenari per fer córrer el públic de banda a banda del recinte.
El dels amfitrions va ser el concert més esperat del festival, però no va ser l’únic al·licient d’una nit que va deixar molts més moments per al record. Després del descobriment de la xilena Pascuala Llabaca –encarregada d’obrir foc a l’escenari principal–, arribava el torn de Manel. Fa pocs dies feien vibrar el selecte públic del festival de Pedralbes i, dissabte, els tocava enfrontar-se a un target diametralment oposat, però ho superaven amb nota. Ja fa un temps que els barcelonins han aconseguit convertir-se en un grup camaleònic capaç de sortir victoriós de qualsevol escenari.
La nit s’acostava al final amb la descàrrega d’adrenalina de La Pegatina. Els de Montcada tiraven de clàssics i connectaven amb un públic entregat que volia acabar de cremar tots els cartutxos després de tres dies ininterromputs de festa. Als més valents, però, encara els quedaven forces per acomiadar la nit a ritme de l’electrònica de la Sra. Tomasa.