Col·leccionar diccionaris

Aviat farà deu anys que el pratenc Joan Puigmalet, professor de català a l’IES Estany de la Ricarda, va guanyar un dels premis Blocs Catalunya amb un blog de lexicografia i altres “lletraferidures”: és el molt recomanable Gazophylacium (llegiu-hi l’últim article, encertadíssim: “El punt volat abans d’aixecar el vol”). També farà deu anys que Puigmalet va començar a col·leccionar diccionaris. Amb vista a aquest article, ell i un servidor vam quedar una tarda al Prat de Llobregat.

M’explica que la col·lecció havia de centrar-se, de bon començament, en obres anteriors a Fabra. De títols, sobre el paper, no en faltaven. Puigmalet ha anat adquirint, entre d’altres, un Nebrija català de 1560, les obres d’Ausiàs March amb un vocabulari català-castellà (imprès a Valladolid el 1555: el més antic de la col·lecció!) i el famós Gazophylacium catalano-latinum (1696), de Joan Lacavalleria. Aquest últim és el diccionari més important de la llengua catalana en tot el segle XVIII i fins al 1839.

Puigmalet m’ensenya amb saviesa llibresca uns tresors que em fan mossegar suaument el llavi. Quina meravella tenir a les mans uns quants milers de fitxes manuscrites del filòleg mallorquí Tomàs Forteza: havien de servir per a un diccionari etimològic, que va acabar inèdit. Quina sorpresa trobar en fascicles el diccionari quintilingüe anònim, també de 1839: català-castellà-llatí-francès-italià! Quina emoció disposar de diverses edicions del famós diccionari de Pere Labèrnia, el gran diccionari de la Renaixença: “de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina” i “de la llengua castellana ab la correspondencia catalana”. Puigmalet els té tots perfectament arrenglerats: del Labèrnia a Salvat, que en va ser el continuador.

També sobresurt la vintena llarga d’edicions del diccionari Saura (obra de Jaume Àngel Saura), imprès a Barcelona el 1851. Aquest va ser el diccionari més popular de la segona meitat del segle XIX, amb una evolució notable i poc estudiada. Solà va escriure que el Saura és un manual “francament tèrbol i mal orientat”. Puigmalet té un interès especial a estudiar aquesta obra tan influent en diverses generacions de catalans.

La idea original de col·leccionar diccionaris anteriors a Fabra es va transformar: hi ha autèntiques joies posteriors a Fabra, que Puigmalet ha anat descobrint i comprant en llibreries de vell, als Encants, al Mercat de Sant Antoni, també en subhastes quan es tracta de títols més antics. No en detallaré res més perquè prefereixo aprofitar l’espai que em queda per destacar dues idees que surten de la conversa.

La col·lecció estricta de diccionaris de la llengua catalana és una mostra de la història dels Països Catalans: les èpoques de repressió de llengua, la dèria pels barbarismes, la raó dels anys màgics (com el prolífic 1839)... Assenteixo quan sento que el col·leccionista, el bibliòfil, el filòsof de formació i lexicògraf de devoció Joan Puigmalet expressa un somni en veu alta: algun dia caldria tenir un museu de la llengua.