Salvar-se en els versos

Un primer llibre no ha de ser, necessàriament, un catàleg d’inseguretats. Sobretot –com és en aquest cas– quan l’autora, per edat i per trajectòria personal, ha pogut aplegar ja un cert bagatge d’experiència vital i d’expertesa en l’escriptura. En efecte, Mar Fontana dona a conèixer, amb Terragra, el primer lliurament de la seva producció poètica, però una lectura atenta del llibre ens transmet la sensació de trobar-nos davant d’algú que sap perfectament què vol dir i com ho vol dir.

En el text inclòs a manera d’epíleg, Vicenç Llorca sintetitza, amb una admirable precisió, la pulsió que recorre el llibre de dalt a baix: “La pròpia poesia esdevé el tauló de fusta on agafar-se enmig del mar del naufragi.” Però no hem d’inferir d’aquesta observació que es tracti d’un d’aquells exercicis d’autoajuda, inconsistents, que circulen massa sovint per a benefici exclusiu de l’ànima angoixada que els ha abocat; ben altrament, Terragra s’acull a les millors virtuts que ens pot oferir la poesia: una arquitectura sòlida –quaranta-quatre poemes, numerats amb xifres romanes, que configuren un discurs ben travat–, una ambició literària que transcendeix de molt l’anècdota personal que hagi pogut inspirar els poemes, i una seguretat en el tractament de la llengua que no sempre trobem en poetes de carrera més dilatada. Un tret aquest, el domini del llenguatge, que fa possible la construcció d’imatges d’una potència colpidora: “Les esperances remuguen entre rates” o bé “m’han instruït parracs cosits a l’inrevés”. O aquest vers final, amb tots els atributs d’un epifonema: “La veritat no s’engoleix d’una glopada.” Mar Fontana no encripta deliberadament el missatge, però tampoc no fa concessions gratuïtes a la intel·ligibilitat, i opta per un registre de metàfores ben treballades a base d’esprémer a fons les possibilitats del lèxic i de la sintaxi.

I sí, els textos que componen aquest volum traspuen una certa amargor a la mirada i una reflexió poc amable sobre el món. Tanmateix, la mirada és intel·ligent i la reflexió és madura; per això no hi ha lloc per a la devastació nihilista, i el jo poètic dona testimoni del combat per convertir el fracàs en saba nodridora: “Del fat emanen senyals de rebel·lia, / modèsties de petja silenciosa, / somriures de calç ennoblida.”

Amb això, tot el llibre descriu un itinerari que discorre entre la consciència de la pèrdua i la intuïció d’un mapa nou de les emocions que pot dibuixar-se, potser, a l’altra banda de la derrota.

Va dir Stendhal que, sovint, les llàgrimes són l’últim somriure de l’amor. I en les llàgrimes del poeta sol projectar-s’hi la bellesa, aquella que ens redimeix del dolor, de la sensació, que tothom ha conegut en algun moment, que la terra es torna agra al seu pas; perquè quan llegim que “la llum llu en les intimitats de l’obaga”, no podem deixar de pensar en el proverbi que ens recorda que la nit mai no és tan fosca com quan és a punt de sortir el sol.