Vermeer i els altres

Després de veure a París l’exposició Vermeer i els mestres de la pintura de gènere, vaig pensar que el títol d’aquesta secció encaixava molt bé amb allò que havia vist. La pintura de gènere a l’Holanda del segle XVII va viure un gran moment, com es feia evident a la mostra amb tantes obres magnífiques, però també permetia comparar, i de la comparació es desprenia que Vermeer era clarament superior als altres.

Vermeer juga una altra lliga. Va fer obres d’una perfecció sorprenent: en un sentit tècnic i estètic, de disseny compositiu, de relació entre la forma i el significat. Moltes pintures de gènere dels seus contemporanis –De Hooch, Dou, Metsu, Netscher– presenten robes, tapissos i objectes pintats extraordinàriament, efectes de llum i alguna figura aïllada magnífica, algun simbolisme curiós, però en la majoria hi ha algun aspecte (normalment per excés d’elements) que impedeix considerar l’obra rodona, trobar-hi aquest sentit d’allò que és essencial plasmat amb l’harmonia i la subtilesa que veiem en el mestre de Delf.

No crec que cap dels seus contemporanis hagués pogut fer una pintura com Noia amb un collar de perles. El color groc fascinant, l’atrevida composició, el balanç de la cadira a la dreta amb la finestra i la cortina a l’esquerra. El mirall, tan real com discret. La barreja de blaus en el gerro de ceràmica i en el drap sobre la taula que és d’alt risc: en mans d’un pintor menys dotat podria haver quedat una àrea empastifada. I una paret buida que ocupa la meitat superior del quadre però que, matisada amb una llum meravellosa, no pots deixar de mirar.