Picasso feliç amb barretina

“Quin culet tan bonic té el sol...” Així comença el poema que va escriure Picasso al llibre de visites del palau dels seus grans amics de Perpinyà, els comtes Jacques i Paule de Lezarme, l’agost del 1954. El vers està perfumat de surrealisme, de sexe i d’èxtasi vital.

I és que Picasso va ser feliç a Perpinyà. O, millor dit, Picasso va trobar a Perpinyà “un bàlsam fantàstic per a la seva complicada situació personal”, explica Eduard Vallès, el comissari de l’exposició Picasso-Perpinyà. El cercle de la intimitat. 1953-1955, amb la qual s’ha reobert el Museu Jacint Rigau de la ciutat nord-catalana (allà escriuen afrancesat el nom d’aquest afamat retratista de la reialesa, un dels preferits de Lluís XIV: Hyacinthe Rigaud) després de tres anys d’obres i una inversió de nou milions d’euros. El recorregut del renovat museu arrenca amb el llegat gòtic del període de màxima plenitud de la Corona d’Aragó i es clou amb una sala dedicada als artistes catalans exiliats el 1939, com Antoni Clavé o Josep Grau Garriga. Junt amb Rigau, Aristides Maillol, l’escultor de Banyuls de la Marenda, és l’altre artista emblemàtic dels fons del museu.

Però Picasso els eclipsarà a tots durant una bona temporada (l’exposició es pot visitar fins al 31 de maig del 2018). Vallès, conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), ha descobert en un parell de col·leccions particulars aquest poema i moltíssim més material artístic i documental inèdit de les estades de Picasso a Perpinyà. Tot havia restat ocult durant 60 anys i ara aporta una nova llum a la relació, coneguda però poc estudiada, del geni amb Perpinyà, una ciutat que a ell el feia sentir com a casa, o directament a casa. “Per què hi ha d’haver aquí una frontera? És la mateixa gent, la mateixa terra, el mateix paisatge”, li va dir a Josep Palau i Fabre durant una excursió a Fontfreda.

El Picasso que passa algunes temporades, breus però intenses, a Perpinyà els anys 1953, 1954 i 1955 és un Picasso nostàlgic. Té el món als seus peus, però ja és un home septuagenari que a més té una espina clavada: s’ha imposat no trepitjar el seu país mentre visqui Franco. A Perpinyà l’assaltarà un volcà d’emocions perquè sap que enlloc està més a prop d’on no pot tornar.

La catalanitat serà un dels imants que atrauran l’artista a la capital del Rosselló, però n’hi haurà un altre: l’amistat. Picasso és el 1953 un home amb el cor trencat. La dona que ha estimat els últims deu anys, Françoise Gilot, l’ha engegat a dida. És la primera vegada que s’ha d’enfrontar a un desengany com aquest, ja que sempre havia estat ell el liquidador de relacions, la majoria de vegades sense contemplacions. “Picasso busca un refugi, un lloc on poder-se relaxar lluny del brogit de la Costa Blava, on té tots els focus a sobre, i el troba a Perpinyà”, diu Vallès.

El seu suport anímic principal en aquests moments de tristesa, frustració i ràbia és Totote, la vídua del seu amic artista Manolo Hugué. Seran ella i la seva fillastra Rosita les que el posaran en contacte amb els Lazerme, vells coneguts de la família Hugué. Els comtes es desviuran per ell i li obriran les portes de la seva mansió, situada al nucli antic de Perpinyà (és justament l’edifici que té per seu el Museu Rigau: el destí sempre guarda sorpreses), indiferents als safareigs i despits que el seu entorn social, de dretes, faran amb el símbol internacional de les esquerres que és Picasso.

Fins i tot li habilitaran un taller als baixos del palauet, però Picasso a Perpinyà no hi vol anar a treballar. Hi vol anar a descansar, a passejar, a menjar bé, a riure, a rebre amics de l’ànima, com el poeta Jean Cocteau o la fotògrafa Lee Miller... Vallès ha trobat una prova que no en deixa dubtes: tres cintes de vídeo que va gravar Jacques de Lazerme en les quals se’l veu així d’entusiasta. Són uns documents excepcionals, ja que de Picasso n’hi ha escassíssimes imatges en moviment.

De fotografies, milers i milers. També de Perpinyà. L’exposició del Museu Rigau presenta un extens reportatge que li va fer el fotògraf Raymond Fabre, que precisament tenia el seu estudi als baixos del Palau de Lazerme. Picasso li va donar carta blanca i va deixar que el seguís a tot arreu. Es van entendre tan bé que fins i tot li va muntar una petita exposició a l’aparador de la seva botiga. Mentre la preparaven, Picasso va tenir la idea de fer allà mateix una obra, una fotografia que fins ara sempre s’havia pensat que era de Fabre. L’artista va concebre una composició d’una gran tendresa surrealista: una petita barca de vela i una aleta de submarinista que amb un medalló d’un faune va convertir en una velleta fent mitja.

Va ser una creació improvisada i espontània. Vallès insisteix que Picasso no va crear a Perpinyà cap obra major, exceptuant els retrats que va fer a madame Lazerme, un dels quals ara també s’exposa per primer cop. Paule Lazerme era una dona “bella, cosmopolita i esportista”, a la qual l’artista va representar vestida de catalana. Ell també es va voler impregnar d’aquesta catalanitat que tants bons records li portava de la seva joventut a Barcelona i de les seves escapades a Horta de Sant Joan, a Gósol i a altres llogarrets de la Catalunya Nord, sobretot els estius mítics de la revolució cubista a Ceret.

Mig segle després, Picasso va voler reafirmar a Perpinyà el seu sentiment català. Al seu fotògraf confident li va demanar que el retratés amb barretina (que li va anar a comprar madame Lazerme a Figueres). Picasso va posar tot orgullós. “Tenia molt interioritzada la simbologia de la barretina que, igual que la sardana, va immortalitzar en diverses obres perpinyaneses”, precisa Vallès.

Picasso va exorcitzar els seus mals d’amor i de vellesa amb la gent que en aquell moment necessitava tenir al seu costat. Sobretot els seus fills, Maya, Paulo, Claude i Paloma (de tres dones diferents). Hi ha fotografies molt divertides en les quals se’ls veu jugant, pare inclòs, que a més els servia de joguines noves: un conjunt de papers retallats que s’han afegit en el recorregut sentimental de l’exposició.

Picasso no tardarà a oblidar Françoise Gilot i, de fet, Perpinyà és l’escenari on debutarà la seva nova conquista: Jacqueline Roque, la dona amb la qual acabarà els seus dies. “Perpinyà és una etapa de transició en la vida de Picasso”, apunta Vallès. Això propiciarà situacions de tensió, ja que les dues dones, la que ha sortit i la que ha entrat al cor de l’artista, arribaran a coincidir al Palau de Lazerme. Hi ha una fotografia en la qual comparteixen taula de dinar i tot (Gilot hi havia anat per dur-li els fills).

Més enllà d’aspectes biogràfics anecdòtics i de les peces de “naturalesa íntima”, bàsicament obsequis, que Picasso va gestar a la mansió dels Lazerme, l’exposició s’ha reforçat amb una dotzena de pintures majúscules (préstecs molt importants dels museus parisencs, tant el de l’artista com el Pompidou) que, si bé no van ser creades a Perpinyà, duen els signes de la regeneració que allà hi va trobar. Picasso es va reinventar molts cops. A Perpinyà, sota un sol en què ell, i només ell, hi va saber veure un culet revitalitzador.