cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

Una llum en la boira

E‘El mirall dels llibres’ són les ulleres graduades que calien per transitar per aquells paratges boirosos que ens han conduït fins al pantà d’avui

Jo creia que creia que les obres que Milan Kundera va escriure en txec eren superiors a les que va escriure en francès, que les primeres novel·les de Michel Tournier són del millor que ha donat la literatura europea del segle XX, que Erri de Luca és un autor trampós, que feia meva la tesi de Witold Gombrowicz sobre la poesia (o sigui, que en estat pur embafa). Jo creia que creia que caldria respectar el dret de Mercè Rodoreda a no reeditar les obres que ella considerava fallides, que les novel·les de Josep Pla són més valuoses si no les considerem novel·les, que Montserrat Roig està sobrevalorada. Llegint El mirall dels llibres, però, he descobert que algunes de les meves conviccions literàries més arrelades provenen dels articles que Xavier Lloveras va escriure fa dècades i que jo havia assumit tot oblidant la font.

Publicat per la Diputació de Girona, El mirall dels llibres aplega articles i critiques que Xavier Lloveras (La Bisbal, 1960) va publicar a finals de segle passat, juntament amb alguns textos inèdits o més recents. Després de donar a la impremta dos llibres de poesia el 1986 i el 1992, Lloveras s’ha mantingut en silenci fins que aquest any ha recuperat aquesta colla de textos que tant em van influir, a mi i a uns quants més, durant aquells anys de formació. Mentrestant ha transitat per tots els espais de la literatura; lector, autor, crític, corrector, traductor, antòleg, prologuista, editor i ara llibreter de vell.

En aquells anys olímpics, de postureig literari desenfrenat, els textos de Xavier Lloveras van tenir la virtut de desemmascarar ídols, d’evidenciar autobombos i de detectar operacions de venda de fum. Ja llavors va parlar de l’exasperació egocèntrica de Marguerite Duras, va recordar que Piero Citati consideraba que El nom de la rosa “s’assemblava perillosament a la literatura”, que Eduardo Mendoza utilitza “el model àtic, àton i seriós del català que escriu en espanyol” i que Llorenç Vilallonga sabia escriure novel·les tot i que no sabia escriure en català.

Dècades després, el cànon literari actual s’assembla molt al que proposava Xavier Lloveras en aquells anys en què semblava impossible sostreure’s a la influencia de Pere Calders i Manuel de Pedrolo o, en termes globals, a la de Paul Auster i Jay McInerney. El mirall dels llibres són les ulleres graduades que calien per transitar per aquells paratges boirosos que ens han conduït fins al pantà d’avui dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.