”Hem estat incapaços de consolidar un teixit artístic potent”

La crítica sempre té sentit, tant des d’un punt de vista general, si ens plantegem què passa al voltant nostre, com si la centrem en aspectes concrets, com la crítica d’art. Un altre tema és si realment hi ha espais adequats per exercir aquesta crítica i si estem disposats a exercir-la sense pensar en les conseqüències contràries que ens pot generar. Potser seria més interessant demanar-nos: què significa l’autocrítica o l’autocensura avui?

Aquesta és una pregunta que m’han fet sovint. Per a mi el sentit crític l’hem d’aplicar a qualsevol aspecte de la nostra vida, tant el personal com el professional. Actuar aplicant un sentit crític, qüestionant-nos el que fem i responent de forma coherent amb nosaltres mateixos. Per aquest motiu, crec que artista i crític hem de recórrer un camí paral·lel amb la raó crítica com a fil conductor.

Durant un temps va ser el MAMCO de Ginebra, em va interessar molt la manera de revisar la col·lecció des d’una òptica diferent, fragmentada, podríem dir, rizomàtica. És un tema que m’interessa especialment el de les col·leccions museístiques i com revisar-les. Al meu parer les primeres propostes que en aquest sentit està fent la nova direcció del CA2M de Móstoles apunten força bé. No revisito aquells museus que intueixo que estan ancorats en fórmules obsoletes i poc oberts a una renovació constant.

Cal mirar de forma perifèrica i no esperar tant de certs noms. Segons la meva opinió la importància d’un artista com Muntadas ha estat molt significativa en generacions posteriors si constatem com la pintura ha deixat pas a projectes en el quals la recerca i el procés són determinants i el pes polític i social hi té un paper rellevant.

El sistema artístic català s’ha preocupat poc de donar suport, no a les noves generacions, que aquí sí ho ha fet força bé, sinó als artistes de mitja carrera. Hem estat incapaços de consolidar un teixit artístic potent, reconegut aquí i internacionalment, des de l’emergència als grans noms. I quan parlo de teixit em refereixo tant a un sistema museístic i una xarxa de centres d’art potent com al col·leccionisme. Just l’any passat i després de molt temps de reclamar, s’han iniciat les adquisicions per a la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. Sense comentaris.

L’altre dia una artista em comentava la meva tendència a ser fidel a determinats artistes, per la continuïtat en treballar plegats. Potser és cert, i crec que això succeeix quan intueixo que la persona i l’artista coincideixen amb unes maneres d’actuar amb les quals m’hi puc avenir. Sempre he pensat que treballar en aquest àmbit és difícil per a tothom i em descol·loca molt quan em sento en situacions de confrontació.

La meva experiència com a directora d’un centre d’art em diu que sí que li interessa, sempre que el museu o el centre d’art facin l’esforç d’oferir claus de lectura per entendre l’art com una altra via per comprendre el món i convertir-nos en espectadors crítics. Quan la Universitat de Lleida és capaç de partir de l’art contemporani per educar futurs mestres amb molt bons resultats, el dubte queda resolt.

Cada cop ho som més i hem de seguir lluitant per ser-ho més. Només cal mirar enrere i veure com s’ha ampliat l’oferta expositiva d’uns anys cap aquí. Si la gent no hi anés, segur que l’oferta cultural ja hauria anat girant cap a d’altres propostes.

Definitivament hi creuen poc, molt poc diria jo, si no fos així, ho veuríem reflectit en un altre tipus de polítiques artístiques i sobretot, aplicades les vigents de forma molt més dinàmica.