Manolo Pérez Bonfill

Permetin-me una disquisició personal. Vaig conèixer Manolo Pérez Bonfill l'octubre del 1960. Ell tenia 34 anys i era professor de literatura a l'Institut de Tortosa, feia poc que s'havia casat amb Anna Bel i els dos anys anteriors havia guanyat els premis de contes Sésamo, Revista i Adela Comesaña, tots en castellà, aleshores l'única llengua de consum. Era ja una persona considerada i amb prestigi. Jo en tenia 16 i començava el que aleshores s'anomenava curs preuniversitari, amb la curiositat pròpia dels adolescents inquiets. Des del primer dia vaig tenir una profunda admiració per la seva capacitat per fer digerible el més eixut dels clàssics: Góngora. Aquell curs, els temes eren monogràfics ens va tocar «La faula de Polifem i Galatea», coincidint amb el quart centenari del naixement del poeta, autor emblemàtic, recordant que la commemoració del tercer centenari de la seva mort fou origen de l'anomenada Generació del 27. Des d'aleshores, la meva relació amb Manolo Pérez ha estat permanent. Som amics; per tant el meu panegíric podria estar condicionat per l'afecte, però seria injust que la falsa prudència no em permetés parlar-ne.

Quan va néixer L'Ebre informes (1978) vaig demanar-li que hi escrivís una columna setmanal i, ja amb el primer número va aparèixer Bon Dia Cultura Catalana, que es perllongaria amb disciplinada constància durant més de cinc anys donant fe, amb una visió exquisida, de com anaven les coses de la cultura a la Tortosa de final dels setanta i principis dels vuitanta, que és quan fou l'ànima d'un projecte d'implicació dels estudiants de batxillerat amb el periodisme, portat a terme entre l'institut i el setmanari, que es concretà dos anys després, en els premis Sebastià Campos Tarrè, bressol de vocacions periodístiques. Per això se'l va proposar per al premi de Tortosí de l'Any 1980, que no va reeixir per l'oposició visceral i sectària de la dreta cavernícola tortosina, encara en el poder social. El mes següent, però, li era atorgat el primer premi Tió i Noé al mèrit cultural. Pérez Bonfill, Gerard Vergés, Jesús Massip. Ricard Salvat i Zoraida Burgos, amb la revista Geminis, foren els literats tortosins que en els anys cinquanta recuperaren els valors creatius estroncats per la dictadura. Però en Manolo Pérez conflueixen també molts altres factors com ara la seva condició de professor durant 35 anys ajudant a descobrir el gust per la lectura, a més d'un miler de noies i nois; el seu paper d'agitador cultural permanent ja des que entrà com a vocal de cultura del Centre del Comerç (1962) portant conferenciants de luxe com ara José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet, Josep Fontana o el pare Antoni Romañá; al grup Macla «(1965) amb Federico Mauri; com a promotor de l'Any Pompeu Fabra» (1968), sota l'ombra de mossèn Manyà; el Congrés de Cultura Catalana (1977); els cursos de reciclatge en català per a mestres (1980); o el grup Estri (1982), fòrum obert del qual sorgirien iniciatives inacabades. Però no es pot oblidar la seva coherència ideològica. Compromès amb l'esquerra militant ja des de la universitat; detingut i maltractat per la policia franquista durant l'estat d'excepció del gener del 1969 per afecció al PSUC, tema del qual ell no en vol parlar per discreció. Sempre ha estat al seu lloc, com a ésser lliure, sense papallonejar amb oportunisme com han fet tants i tants altres. Pérez sempre ha estat obert a tothom de manera positiva donant resposta i col·laborant en tot allò que li ha estat demanat durant la seva ja dilatada vida.

Certament, si hi ha algú que avui mereix rebre la Creu de Sant Jordi a les terres de l'Ebre aquest és Manolo Pérez Bonfill. Que el govern de la Generalitat no perdi l'ocasió de fer justícia amb ell com la va perdre en el cas d'altres tortosins il·lustres com per exemple, per esmentar-ne només un, el cas de Ricard Salvat.