“Els textos de la música d’arrel poden tenir diverses lectures”

Amb el grup El Pont d’Arcalís estem treballant la temporada d’estiu i preparant el que serà el nostre desè disc, que esperem que sigui al carrer a la tardor. També estem coordinant la programació que es farà a la plaçadel Sol, a la qual nosaltres anomenem plaça del Folk, dintre de la festa major de Gràcia. És una mica l’ambivalència de la meva feina: d’una banda, lamúsica, ser músic, i d’una altra banda, la de compositor, promotor i gestor de diversos programes musicals.

El nucli central del grup som músics que ens coneixem des de fa molts anys i que venim d’històries anteriors. El Pont d’Arcalís ve d’un grup anterior que es deia Primera Nota, i d’un altre més anterior a aquest que era La Murga, i, en principi, d’un invent que vam batejar com L’Harmònica Brava. Tot això era al final dels setanta, i fins ara hem anat seguint amb Tito Pelàez, amb Eduard Casals i amb Artur Blasco. Hem apostat per aquests tipus de cultura i tradició musical, interessats a posar-la al dia i dur-la als escenaris, això ha aguantat el grup. A més a més hem tingut la sort de treballar amb un repertori de primera mà basat en el treball de camp que Artur Blasco ha fet, sobretot, a les comarques pirinenques. Tenim feina per llarg, i la intenció de continuar fent servir tot aquest material. No som una estructura empresarial, som una reunió de músics amb la intenció de tirar endavant un projecte.

Els anys anteriors a 1975 ja estàvem fent feina, jo vinc del que anomenem la cançó d’autor, era al grup Coses, allà vam donar molta importància al text i treballàvem la música amb poemes de gent com Martí i Pol i Miquel Desclot. El que dèiem a les cançons tenia molta importància per a nosaltres, la nostra actitud política era lluitar per canviar les coses. El 1975 es va morir el “senyor” però les coses tan sols van canviar una mica. En el meu cas vaig arribar a la música tradicional, en la qual els textos poden tenir moltes lectures diferents i aquest canvi de registre no vol dir que deixi de tenir el plantejament de canvi i transformació social que tenia abans. Per a mi és el mateix reivindicar uns sons i una línia cultural del país com és la música tradicional que musicar un poema per molt incendiari i revolucionari que aquest sigui. I per això m’he dedicat, amb l’ajuda de la família, tots aquests anys a la música d’arrel, perquè crec que és molt important per ajudar-nos a definir-nos com a país.

En absolut, en els primers anys del Tradicionàrius van participar dotze grups, tots els que érem el 1988. En l’última edició van passar per aquí més de cent grups. Actualment són formacions molt ben preparades perquè hi ha l’Esmuc, els tallers musicals del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) i diferents conservatoris on entre les diverses matèries també s’estudia la música d’arrel. Tot això plegat ha fet avançar aquest sector musical.

Estem parlant de principis dels anys seixanta, Raimon i Salomé havien guanyat amb la cançó Se’n va anar el Festival de la Canción del Mediterráneo, que es feia a Barcelona, i arran d’això aquesta mena de festival va ser imitat a molts indrets de Catalunya. Un any, el 64 o 65, jo tindria uns 13 anys, el meu germà i una veïna s’havien inscrit per participar en el festival que es feia al poble, però arribat el moment van decidir no presentar-s’hi; ho vaig fer jo i vaig guanyar, era la tercera edició del festival, anteriorment l’havien guanyat les Germanes Ros, de Súria. Vaig cantar dues cançons, l’una era El trobador, escrita pel meu pare i amb música meva, i l’altra, Ma vie, del francès Alain Barrière.

És una persona molt vàlida, un gran treballador que coneix la cultura molt més enllà del despatx perquè l’ha treballada des de la base, això li fa tenir una visió molt àmplia d’aquest país. Amb ell hem tingut una col·laboració molt estreta des de fa anys. Confio en la seva capacitat de treball i, sobretot, d’escoltar el territori, això és molt important.