Els artistes errants

El cavall es deia Maxs. I no estava, que diguéssim, en la flor de la vida. De tan vell que era ja no ser­via per al camp. Era massa lent. Però aquesta va ser la qua­li­tat que més van apre­ciar d’ell els artis­tes San­ti­ago Rusiñol i Ramon Casas quan van deci­dir fer una excursió per la Cata­lu­nya Vella en carro. En Maxs no tenia pressa, ni horari, ni cap ruta mar­cada com el tren. Anava tan a poc a poc –només s’emba­lava quan arri­bava en un poble– que els per­me­tia assa­bo­rir amb calma cada frag­ment del pai­satge. I, és clar, es parava sem­pre que ells li ho orde­na­ven per poder dibui­xar, pin­tar i escriure. I dibui­xar, pin­tar i escriure ho van fer sense des­cans.

Rusiñol i Casas van ser amics tota la vida. Però l’experiència que van viure junts l’estiu del 1889 va ser única. Tots dos tenien fama de bohe­mis, i ben meres­cuda, però també eren molt tre­ba­lla­dors. “Som els autèntics obrers de l’art, s’auto­a­no­me­nava Rusiñol”, explica Vinyet Panye­lla, comissària de l’expo­sició Rusiñol i Casas. Per Cata­lu­nya en carro (1889-1892), que es va inau­gu­rar ahir al Museu de la Vida Rural de la Fun­dació Lluís Caru­lla, a l’Espluga de Fran­colí.

La mos­tra, l’última de l’Any Casas, amb una tren­tena de peces i que es podrà visi­tar fins al 14 de gener, pene­tra en aquest epi­sodi de les vides dels dos artis­tes, amb un pre­ce­dent imme­diat: la cam­pa­nya pictòrica que van com­par­tir la pri­ma­vera d’aquell mateix any a les ruïnes de Poblet. Allà, però, no s’hi van des­plaçar pas en carro. La nove­tat de l’estiu va ser el mitjà de trans­port i, al mateix temps, unes ganes irre­fre­na­bles de dei­xar-se fas­ci­nar per la natura. En Rusiñol, el flir­teig ja venia de lluny, però en canvi per al Casas urba­nita, tan obce­cat en els retrats i les cur­ses de braus, va ser el seu bateig. Rusiñol, sem­pre més fi amb la paraula, ho va expres­sar així: “Es va apo­de­rar de nosal­tres fam de l’espe­rit del pai­sat­gista”.

En rea­li­tat, Rusiñol ja havia pre­fi­gu­rat aquell espe­rit en el seu lli­bre Anant pel món (1895), en el qual havia codi­fi­cat rere la imatge d’una car­re­tera blanca l’anhel dels artis­tes per cer­car alguna cosa que va “més enllà de la vida quo­ti­di­ana”. La imatge de l’artista errant. Rusiñol i Casas van ser dos artis­tes errants el juny i el juliol del 1889. I lliu­res, un altre con­cepte al qual no esta­ven dis­po­sats a renun­ciar per res del món.

El peri­ple va començar a Man­lleu, d’on era ori­ginària la família de Rusiñol –la de Casas, també bur­gesa, pro­ce­dia de Tor­re­dem­barra–. I, al ritme pau­sat que fixava en Maxs, van pas­sar per Alpens, Arbúcies, Bor­redà, Cas­tell de Mont­so­riu, Cen­te­lles, el Figaró, Girona, Hos­tal­ric, la Gar­riga, Mont­ser­rat, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols, Sant Hilari de Sacalm, Sant Quirze de Besora, Santa Eugènia de Berga, Seva, Taga­ma­nent, Tara­dell, Vic i Vilada. Els va pas­sar de tot i més, i del cúmul de peripècies en van ges­tar una sèrie de simpàtiques cròniques a La Van­guar­dia: Rusiñol sig­nava el text i Casas, els dibui­xos. No hi ha arti­cles de cada poble que van visi­tar, però algu­nes refle­xi­ons que farien a la tor­nada són impa­ga­bles: a Ripoll, Rusiñol va que­dar esgar­ri­fat amb la res­tau­ració del mones­tir perquè li havia eli­mi­nat la vellúria ori­gi­nal.

Però a part de tre­ba­llar com folls a qua­tre mans per aquest pro­jecte a la premsa, l’un i l’altre també es van dedi­car a pin­tar. Obres de petit for­mat perquè, lògica­ment, el carro tenia les seves limi­ta­ci­ons. Però algu­nes de les peces que van crear tenen una lírica sin­gu­lar, com la Mai­nada a pagès, de Casas, que con­serva el Museu de Mont­ser­rat, un dels cen­tres que ha proveït el mate­rial artístic de l’expo­sició del Museu de la Vida Rural (el MNAC, el Cau Fer­rat de Sit­ges, el Museu de la Gar­rotxa i el Museu Víctor Bala­guer de Vila­nova i la Geltrú són els altres). És un dels pri­mers pai­sat­ges pin­tats per Casas, si bé no va poder resis­tir la temp­tació d’incor­po­rar-hi una presència humana. Rusiñol actu­ava amb una altra men­ta­li­tat: “Accen­tua la rura­li­tat d’aquell món que s’està aca­bant”. Rusiñol va ser sem­pre molt més melancòlic que Casas, pre­cisa Vinyet Panye­lla.

Les gents del circ

I jus­ta­ment pel seu caràcter també va parar molta més atenció a les gents del circ que s’ana­ven tro­bant als pobles, una fauna d’acròbates, sal­tim­ban­quis i éssers amb defor­ma­ci­ons gro­tes­ques que mal­vi­vien en la misèria. Errants, com ells. “Aquests per­so­nat­ges exer­ci­ran un poderós influx en l’obra literària de Rusiñol, sobre­tot en L’ale­gria que passa, un dels seus tex­tos cab­dals”, apunta Panye­lla, que fa un pas encara més enllà i rela­ci­ona la visió que té Rusiñol del món del circ amb la que tindrà Picasso en els seus qua­dres d’aquesta temàtica. “Picasso beurà clara­ment de Rusiñol”, rebla Panye­lla, direc­tora dels Museus de Sit­ges.

Al juliol van posar punt i final al viatge. Bé, això és un dir. Al setem­bre el van repren­dre però, aquest cop, en bici, de Vic a Bar­ce­lona. Hi ha una anècdota molt diver­tida que explica un dels qua­dres que llu­ei­xen a l’Espluga de Fran­colí, Carro amb vuit mules de tir. Aquest carro empès per tanta bèstia es va cre­uar en el seu tra­jecte quan esta­ven a l’alçada de Cen­te­lles. En veure les bicis, els ani­mals es van posar molt ner­vi­o­sos fins que van fer des­bo­car el carro. Casas i Rusiñol van fugir cames aju­deu-me. El pri­mer va tra­duir l’inci­dent en una pin­tura feta dar­rere d’una caixa de figues de Fraga.

París els espe­rava. Rusiñol hi arri­ba­ria al setem­bre mateix i Casas, un any després. En els racons més sòrdids, tris­tos i mar­gi­nals de la ciu­tat de la llum, van ser còmpli­ces d’una nova col·labo­ració per al periòdic bar­ce­loní i la seves pin­tu­res van pas­sar del verd de la Cata­lu­nya rural al gris de la gran urbs, “la que tant valora l’art”, pre­di­cava Rusiñol. Els seus moments de pro­xi­mi­tat total s’ana­ven acos­tant al final, però encara els que­da­ria una dar­rera aven­tura intrèpida i sonada per recor­dar, la del Nadal del 1992. Amb l’excusa que havien estat con­vi­dats a par­ti­ci­par en una expo­sició col·lec­tiva a Sant Feliu de Guíxols, van deci­dir fer “un remake” del peri­ple de l’estiu del 1889. En Maxs aquest cop tam­poc els va fallar i els va por­tar a la seva des­ti­nació tot xino-xano.