Winslow: explica’m el que vulguis

Des del debut amb Un soplo de aire fresco (1991), Don Winslow (Nova York, 1953) ha evolucionat com a novel·lista, com és lògic, i encara més després de vint títols, com ara Muerte y vida de Bobby Z, Salvajes, El poder del perro, El cártel... Sempre ha narrat bé, funcional, però amb personalitat, ritme, grans diàlegs i creació de personatges, mitja dotzena d’imatges memorables en cada novel·la... Amb els anys ha polit la seva tècnica narrativa, ha anat més al fons dels temes que tracta –cada cop dedica més temps a la documentació– i ha guanyat en gruix: de les 300 pàgines llargues de les primeres obres fins a les 600 o 700 actuals. No sé si les 576 pàgines de Corrupción policial són necessàries, però es llegeixen totes amb golafreria, no hi sobra res, en cap moment no es té la sensació de tedi, de palla afegida. Tenint en compte que l’obra és el que ens explicita el títol i que no hi ha (gairebé) res que no haguem llegit o –sobretot– vist en films com ara Serpico, Infiltrados, Training Day, Cop Land entre molts altres, cal plantejar-se quin és l’interès real de la novel·la. Don Winslow narra tan bé, però tant, que es llegeix amb l’únic esforç de subjectar el volum de tapa dura. Pot explicar-nos el que vulgui: ens ho empassarem.

En aquesta ocasió ens relata els últims mesos abans de la caiguda –professional, moral i familiar– d’un sergent de la policia de Nova York, Denny Malone, que es creu el rei de Manhattan Nord, és a dir, de Harlem. D’origen irlandès i fill de policia, Malone és considerat un heroi gràcies als seus èxits contra la màfia de la droga i la delinqüència de tot calibre. Ningú li vol passar comptes pels abusos de tota mena que comet perquè tot ho fa per defensar els innocents (“La gente olvida que la policía ve primero a las víctimas y luego a los autores del crimen”). Fins que ell i els seus tres companys i amics, de la unitat especial que formen, no es poden resistir a ficar-se a la butxaca diners bruts: suborns, extorsions, droga confiscada... La frontera entre delinqüent i defensor de la llei deixar d’existir. Ells, però, són una petita mostra d’un departament de policia amb 38.000 agents, ben podrits, com els fiscals, jutges, càrrecs de l’Ajuntament i el mateix alcalde. Un advocat ho descriu així: “La Dama de la Justicia lleva los ojos vendados porque no puede soportar lo que ocurre.”

La trama mostra el dia a dia, sempre amb Malone pel mig, d’aquests homes i dones –policies, toxicòmans, confidents, agents de l’FBI, advocats, fiscals...– i les seves circumstàncies cada cop més complicades. I com s’entra i se surt dels culs-de-sac on s’arraconen els uns als altres: si delates els teus companys, et perdono aquests delictes. Són dilemes complexos i plens d’arestes. Winslow aconsegueix explicar-ho fent ficció, no té esperit d’assaig encara que ens ofereix moltes visions i dades ben diluïdes en la trama. Sempre jugant amb els personatges i l’àmplia trama de grisos de la condició humana.

Winslow manté un equilibri perfecte entre la lloança i la denúncia, carregant més cap a la denúncia però des d’una certa comprensió polièdrica. Es nota que ha trepitjat molt l’asfalt esquerdat, bullent a l’estiu, perillós pel glaç a l’hivern, de la seva Nova York. Una obra magnífica.