Una petita joia romànica
REPOBLACIÓ L’ermita de la Tossa de Montbui formava part dels plans per repoblar la zona després de la retirada dels regnes àrabs PARRÒQUIA El trasllat de la població a la vall va fer perdre pes al temple, que va deixar de tenir culte a principi del segle XX recuperació Estudiosos i eclesiàstics en van impulsar la rehabilitació, culminada l’any 1961
El cim de la Tossa de Montbui, des d’on es domina tota la conca d’Òdena i l’entorn, forma part de la memòria col·lectiva de molts anoiencs, que hi han anat d’excursió, a fer-hi aplecs o de visita. També és el lloc on moltes parelles han passat per l’altar, un aspecte que es recorda cada tardor convocant les parelles que ho van fer fa 25 anys. Aquesta estima per la Tossa, però, no sempre ha estat així.
Probablement hi havia alguna edificació anterior en aquest punt que formava part de la Marca Hispànica, però el primer document que cita una fortificació al cim és de 936. Anys després, el comte Borrell II de Barcelona va adjudicar aquesta zona al bisbe de Vic per tal de repoblar-la. El bisbe Fruià va fer-hi erigir un castell i una església l’any 987, però una forta sequera va provocar l’abandonament del cim. L’abat Oliba va cedir les terres a Guillem de Mediona, que va reprendre les obres del castell i l’església, consagrada el 1032.
La seva construcció, interrompuda, semblava un vaticini de les reformes i ampliacions de què va ser objecte al llarg dels segles següents. L’església té una planta de tipus basilical formada per tres naus en volta de canó, separades per columnes curtes i massisses. El temple es va completar en època de l’abat Oliba amb el presbiteri i tres absis amb arcuacions llombardes a l’exterior.
Durant el segle XV es va aixecar el campanar en forma d’espadanya, que és una de les icones de l’ermita. Al segle XVI en van refer el portal, encarat a migdia, d’arc rodó i adovellat. A final d’aquell mateix segle van afegir, al nord del temple, una sagristia i capella dedicada a la Verge del Roser.
El temple està consagrat a la Mare de Déu de Gràcia, que presidia el temple en forma d’una talla gòtica policromada de final del segle XVI, que probablement en substituïa una d’anterior. La imatge gòtica la van robar l’any 2004 i ara la substitueix una rèplica.
Segles de decadència
Amb la majoria de població instal·lada a la vall, el 1614 la parròquia es va traslladar a l’església nova de Santa Margarida. L’església de la Tossa va quedar com a sufragània fins que el 1928 s’hi van deixar de celebrar els cultes regulars i se’n va clausurar el cementiri. En aquell moment el pas dels anys havia esborrat qualsevol vestigi del romànic a dins de l’ermita, amb murs i columnes recobertes amb guix.
Després de dècades d’abandó, el sacerdot igualadí Amadeu Amenós va ser un dels primers de reivindicar la vàlua patrimonial de l’ermita de la Tossa. Amenós va ser un dels fundadors del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI) l’any 1947, que va aixoplugar una secció dedicada a la recuperació del cim i el seu patrimoni, constituïda en patronat poc després i, finalment, en fundació, fa dues dècades.
L’impuls de diversos prohoms de l’època va fer possible que la Diputació de Barcelona assumís la rehabilitació del conjunt i la construcció d’una carretera per arribar-hi al cim, operacions culminades l’any 1961. El suport de la Diputació és visible, encara avui, amb l’escut de l’ens provincial en un dels petits vitralls de l’ermita.
En un altre vitrall hi ha la icona que dona nom al municipi, una muntanya amb un bou a sobre. La llegenda diu que la muntanya amaga un bou d’or al qual rendien culte els ibers.
La creació d’un consorci format per la fundació i per l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui va donar, l’any 2004, un altre impuls per poder dur a terme un seguit de millores al conjunt, com ara la urbanització de l’entorn, la il·luminació del conjunt arquitectònic, un aparcament nou, l’arribada de subministraments bàsics així com la reforma del refugi, que van reobrir com a restaurant l’any 2013.