La captura del bandoler

Hi ha per­so­nat­ges en què resulta difícil dis­tin­gir entre el mite i la rea­li­tat, entre la imatge que n’ha tras­lla­dat la lite­ra­tura, la música o la memòria popu­lar i allò que es va esde­ve­nir en rea­li­tat. Aquesta màxima resulta espe­ci­al­ment adi­ent en el cas dels ban­do­lers; i encara més si par­lem de Joan Sala i Fer­rer, més cone­gut com a Joan Ser­ra­llonga. La lle­genda va començar a ordir-se en vida, quan el ban­do­ler es pas­se­java per les Gui­lle­ries; però es va con­so­li­dar ple­na­ment a par­tir del segle XIX, per mitjà de Víctor Bala­guer. El mite ha superat el pas dels anys, encar­nat com un autèntic heroi popu­lar que lluita con­tra l’opressió i la injustícia; i, recent­ment, fins i tot ha estat recon­ver­tit en un defen­sor de les cau­ses jus­tes, fins a esde­ve­nir un ban­do­ler eco­lo­gista a través del grup musi­cal dels Esqui­rols, que en recla­ma­ven el retorn per atu­rar les pros­pec­ci­ons d’urani pels vol­tants de Sau.

Més enllà del mite, la història ens tras­llada a uns anys en els quals el nos­tre país era un focus per­ma­nent de ban­do­si­tats i de guer­res pri­va­des; un reflex de la ines­ta­bi­li­tat política i social i que, en tot cas, les auto­ri­tats eren inca­pa­ces de recon­duir. La situ­ació va començar a can­viar amb l’arri­bada del vir­rei duc de Car­dona, qui va ini­ciar una ofen­siva per posar fi al ban­do­le­risme. Els resul­tats van ser imme­di­ats. En una carta escrita pocs mesos després, recor­dava: “Cada dia em por­ten càrre­gues de ban­do­lers morts i vius.” Ser­ra­llonga va acon­se­guir elu­dir una i altra vegada el setge; però la seva situ­ació va esde­ve­nir cada vegada més precària, aban­do­nat i traït per molts dels seus antics com­panys de colla. I, ben aviat, es va veure obli­gat a vagar pels bos­cos de les Gui­lle­ries i a sobre­viure amb l’almoina dels car­bo­ners i bos­ca­ters. La seva qua­dri­lla, que havia arri­bat als 200 homes, es va reduir a poc a poc; i, a les aca­ba­lles, es va limi­tar a la seva amant, Joana Mas­sissa. La tar­dor de 1633, els dos van cer­car refugi a Ca l’Agustí de Cas­ta­nyet, el nos­tre espai amb història, que havia estat uti­lit­zat en altres oca­si­ons.

Sobre la detenció, que es va pro­duir el 31 d’octu­bre, dis­po­sem d’un tes­ti­moni excep­ci­o­nal. Es tracta del sacer­dot Antoni Sala, fill del ban­do­ler i autor d’un lli­bre de notes en el qual recor­dava: “A la vigília de Tots Sants del any 1633, en Santa Coloma de Far­ners, fonch pres a tra­hisió per Pere Pau May­mir, y per an Jufré, y en Manyà, y lo heu­reu Agustí, tots qua­tre de Santa Coloma de Far­ners.” El fill, doncs, tenia molt clar que el seu pare havia estat traït i citava alguns noms i cognoms, entre els quals hi havia l’hereu de la casa i tres altres excom­panys de Ser­ra­llonga. Ben aviat, la notícia de la detenció del ban­do­ler més bus­cat cir­cu­la­ria com un reguer de pólvora. En un romanç difós dies després, hom va dei­xar escrit: “Presó está ya Ser­ra­llonga / ¡Qué prisión tan dese­ada / por once gran­des vir­reyes! En Pala­cio presó queda, / adonde, cau­tivo, aguarda / el pre­mio de sus ser­vi­cios / que tie­nen cierta la paga.” Pocs dies després de la detenció, el duc de Car­dona va reme­tre un informe al rei Felip IV en el qual li comu­ni­cava: “Queda esta pro­vin­cia sin cabeça de cua­dri­lla.”

Després de la cap­tura, Ser­ra­llonga va ser conduït direc­ta­ment a Bar­ce­lona. El procés judi­cial es per­llon­ga­ria dos mesos. I aca­ba­ria gene­rant un volu­minós lli­gall que, encara avui, es con­serva al Museu de Víctor Bala­guer, a Vila­nova i la Geltrú. El ban­do­ler, sotmès a la tor­tura, con­fes­sa­ria tota mena de crims, des de roba­to­ris fins a assas­si­nats. Final­ment, el 9 de gener de 1634, Ser­ra­llonga seria exe­cu­tat d’una manera tan exem­plar com bru­tal. En el Die­tari de l’Antich Con­sell de Cent de Bar­ce­lona es repro­du­ei­xen els detalls més esca­bro­sos de la seva mort: “Fonch la sentència de cent assots, axo­re­llat [talla­des les ore­lles], apor­tat ab car­retó, ate­na­llat y fets qua­dre quar­tos, y lo cap posat en una de les tor­res del por­tal de Sant Antoni de la pre­sent ciu­tat. Anima eius requi­es­cat in pace. Amén.” La repressió no es limi­ta­ria al ban­do­ler, sinó que afec­ta­ria tot el seu entorn, tal com recorda el seu fill: “Les cases de Ser­ra­llonga, Que­rosa, Comi­nal y Bus­quets foren cre­ma­des y asso­ta­des per la justícia reial de Bar­ce­lona.” Fos com fos, aquell 9 de gener va des­a­parèixer física­ment el ban­do­ler, però va res­tar per sem­pre més el mite.