Es deia Eileen

Si et can­sen les fra­ses ins­pi­ra­ci­o­nals, si no creus que els pro­ble­mes se solu­ci­o­nen de manera automàtica només de desit­jar-ho, si dub­tes de l’eficàcia del karma a curt i mitjà ter­mini, si no pen­ses que tots els som­nis es poden fer rea­li­tat tan sols que tin­guis el coratge de per­se­guir-los, lla­vors pot­ser no seria des­as­se­nyat que lle­gis­sis Mi nom­bre era Eileen (Alfa­guara, sense tra­ducció al català), d’Ottessa Mosh­fegh (Bos­ton, 1981).

L’Eileen del títol és un dels per­so­nat­ges més amar­gats de la lite­ra­tura actual. Òrfena d’una mare dese­qui­li­brada, con­viu amb el seu pare alcohòlic i tre­ba­lla en un refor­ma­tori juve­nil. No té amics, ni amants, ni tan sols afi­ci­ons. Viu en una casa freda i bruta, amb prou fei­nes menja, rep insults dia­ris del seu pare, es des­plaça en un cotxe que fa pudor de vòmit i de diòxid de car­boni. Eileen no només odia el Nadal; de fet, odia la feli­ci­tat, la nete­dat, l’ordre, la música. Les cançons que sent per la ràdio li fan venir ganes de tallar-se les venes, ja que la impul­sen a pen­sar que en algun lloc se cele­bra una festa mera­ve­llosa que ella s’està per­dent. Sobre­tot, és clar, s’odia a si mateixa, cada part del seu cos. Només se sent bé efec­tu­ant fei­nes rutinàries al refor­ma­tori i ima­gi­nant que aban­dona la ciu­tat.

La sor­di­desa no dis­mi­nu­eix al llarg del lli­bre, més aviat aug­menta a les últi­mes pàgines, quan el per­so­natge que sem­blava que la redi­mi­ria resulta ser pit­jor que ella. Qua­ranta pàgines abans que el lli­bre acabi es pro­du­eix un tomb argu­men­tal que de fet no la con­du­eix a cap alter­na­tiva enve­ja­ble, sinó que desem­boca en una escena angoi­xant. El mèrit d’Ottessa Mosh­fegh és no donar-nos cap opor­tu­ni­tat, ni als lec­tors ni a la pro­ta­go­nista.

Al con­trari que altres pro­ta­go­nis­tes des­gra­ci­ats, Eileen no cau bé ni al lec­tor. És tan bruta, tan ego­ista, tan repul­siva en cos i ànima que no s’hi esta­bleix ni un alè de com­passió. Nar­rada en pri­mera per­sona, la novel·la per­met acce­dir a una mirada des­proveïda d’espe­rança, a una mar­gi­nació i una desgràcia en estat pur, pre­sen­tada sense pie­tat i sense humor. Dickens, Dis­ney i el Nou Tes­ta­ment plan­te­gen històries tris­tes i dolo­ro­ses que al final se solu­ci­o­nen. Tot defu­gint el final feliç, Ottessa Mosh­fegh pre­senta una mirada més cohe­rent, gens ins­pi­ra­ci­o­nal però pot­ser més rea­lista.