Crim polític, film passional

Qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat no és per atzar, és voluntària. Amb aquest adver­ti­ment comença Z, el thri­ller polític que, el 1969, va donar a conèixer inter­na­ci­o­nal­ment Costa-Gav­ras. Nas­cut el 1933 a Lou­tra Ira­ias (Pelo­ponès, Grècia), Kons­tan­ti­nos Gav­ras era fill d’un comu­nista repre­sa­liat i va haver de mar­xar a París el 1951 per poder estu­diar a la uni­ver­si­tat. Allà es va asso­ciar, anys després, amb un altre exi­liat de les dic­ta­du­res mili­tars que encara cue­ja­ven a l’Europa dels 60, Jorge Semprún, i junts van escriure el guió de Z: a par­tir d’una novel·la de Vasi­lis Vasi­likós. Té com a pro­ta­go­nista un científic paci­fista que és greu­ment ferit per un grup d’extrema dreta, davant la pas­si­vi­tat poli­cia. Un jutge topa amb tota mena d’obs­ta­cles per inves­ti­gar les cir­cumstàncies de l’atemp­tat, que el govern vol fer pas­sar per un acci­dent.

Encara que esti­gui ambi­en­tada en un país ima­gi­nari i par­lada amb francès, amb Yves Mon­tand i Jean-Louis Trin­tig­nant com a pro­ta­go­nis­tes, Z des­criu la tensa i con­fusa cadena d’esde­ve­ni­ments que van seguir l’assas­si­nat del polític i paci­fista grec Gri­go­rius Lam­brakis, per­pe­trat el 1963. Costa-Gav­ras va uti­lit­zar les trans­crip­ci­ons reals de la inves­ti­gació de l’assas­si­nat, que va demos­trar una cons­pi­ració gover­na­men­tal en la seva mort. D’aquí ve l’adver­ti­ment ini­cial: qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat és voluntària. Dis­tin­git fa un mes amb el Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya, Costa-Gav­ras recor­dava en una entre­vista a El Punt Avui que “podria posar aques­tes parau­les a l’inici de totes les meves pel·lícules”. “No ho vaig voler fer perquè seria repe­ti­tiu, però en els meus films que es basen en històries reals, fins i tot quan uti­litzo metàfores, intento apro­fun­dir en els meus conei­xe­ments sobre el tema. Una pel·lícula no és expli­car la història, és espec­ta­cle. No és un dis­curs polític, ni històric, ni uni­ver­si­tari. I en un espec­ta­cle, s’han de man­te­nir les carac­terísti­ques dels per­so­nat­ges i de les situ­a­ci­ons, sense mani­pu­lar-los per fer-los més espec­ta­cu­lars i atrac­tius.

El cine­asta dona a aquest thri­ller un to de comèdia negra que encaixa de manera sor­pre­nent en un relat tan fosc. “Vaig escriure el guió amb Jorge Semprún i ell no estava del tot d’acord amb donar-li un toc de comèdia –recor­dava a l’entre­vista–, però jo defen­sava que la tragèdia i la comèdia sovint van junts, es veu a Shakes­pe­are, i a Molière”. I hi va afe­gir: “Era una situ­ació tan absurda i gro­tesca, que em per­me­tia donar-li un toc de comèdia. Els mili­tars d’aque­lla època tenien un punt ridícul, volien pre­ser­var Grècia del comu­nisme quan aquesta ide­o­lo­gia ja estava en declivi.”

Z estava pro­ta­go­nit­zada pels actors fran­ce­sos Yves Mon­tand, Jean-Louis Trin­tig­nant i Jac­ques Per­rin, i per l’estre­lla grega Irene Papas. Els actors van tre­ba­llar-hi per un salari molt reduït i un per­cen­tatge de taqui­lla con­di­ci­o­nat a l’èxit, que final­ment van poder cobrar: va gua­nyar els Oscar a la film en llen­gua no anglesa i al mun­tatge, i va tenir un gran èxit inter­na­ci­o­nal als cine­mes.

La pel·lícula ha enve­llit molt bé després de 48 anys, tot i estar feta en uns temps con­vul­sos de militàncies i llui­tes polítiques i soci­als. L’humor negre aporta un plus a la forta tensió política que es res­pira en tota la història, accen­tu­ada per la banda sonora de Mikis The­o­do­rakis, un altre il·lus­tre artista grec d’esquer­res que hi va par­ti­ci­par. Costa-Gav­ras negava a aquest diari que cap dels seus films sigui polític: “Per mi tot és polític; en tot cas, cada un dels meus films no neix d’un pro­grama, sinó d’una passió, en relació a alguna situ­ació que m’ha afec­tat pro­fun­da­ment”. Accep­tem-li, doncs, a aquest vell mes­tre savi, que Z no és un film polític, sinó un thri­ller fet des de la passió.