Una exposició recrea la relació de Palau i Fabre amb Llançà

El 1962, decidit a viure en comunió amb la naturalesa, apartat del món i amb la soledat i la pau necessàries per escriure, Josep Palau i Fabre va instal·lar-se en una caseta de la platja de Grifeu, a Llançà. Després de passar catorze anys a París, amb aquell fred que se’t ficava a dins, el Mediterrani agrest i poc concorregut de la costa alt-empordanesa seria una espècie de Walden sensual i assolellat. I ho era, certament, excepte que faltava poc perquè també hi arribés massivament el turisme i que el Nadal de 1962 va ser el de la gran nevada. Palau, que es pensava que podria anar tot el dia amb banyador i xancletes, com Picasso a Antibes, va haver de tancar-se amb pany i clau a casa, tapat amb tota la roba que va trobar i saltironant com un boig per fer-se passar la fred.

No era un començament gaire prometedor, però era molt pitjor tornar a Barcelona, a casa de la mare, amb qui la relació havia estat sempre conflictiva, de manera que va tirar d’estoïcisme i va convertir Grifeu en un refugi estable els deu anys següents. A partir de 1972, hi aniria sobretot a l’estiu, quan era habitual veure’l baixar a la platja amb una tovallola vella, el tors bronzejat i la barba perfectament retallada com un galant de sèrie televisiva.

Els veïns que el van tractar tot aquest temps coincideixen a descriure un Palau metòdic i rutinari que es llevava a punta de dia, esmorzava, llegia i escrivia, feia la migdiada i, al vespre, s’asseia a l’eixida a parar la fresca i conversar amb els amics del poble, Eugeni Déu sobretot, però també l’advocat Ponç Feliu, que el 2009 va recollir els records d’aquelles vetllades a L’hostal de l’estrella, i l’aleshores jove estudiant de filologia Julià Guillamon, que també hi passava els estius i recorda la seva imaginació portentosa, el seu erotisme fantasiós i la seva obsessió per cuidar el cos, amb dutxes d’aigua freda incloses, exercicis tonificants i una dieta de monjo franciscà. El crític literari Julià Guillamon, precisament, ha recuperat ara l’empremta llançanenca, fonamental en la vida i l’l’obra del poeta, per més que el temps l’hagi desdibuixada, en una exposició que es pot visitar a la Casa de Cultura de Llançà fins a l’11 de setembre. Joia de viure! , inclosa en la programació de l’Any Palau i Fabre, amb motiu del centenari de l’escriptor, és de fet una proposta atípica que pren com a referència el còmic que el mateix Guillamon, en col·laboració amb el dibuixant Toni Benages, acaben de publicar amb aquest títol a l’editorial Males Herbes. La idea va néixer, com ha explicat el crític, de la lectura de Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols (2015), un còmic sobre aquest excèntric filòsof, amb guió de l’escriptor figuerenc Sebastià Roig i il·lustracions també de Benages, que va tenir un èxit inesperat.

A Joia de viure!, però, no ha calgut inventar un Palau i Fabre intrèpid, perquè la seva imaginació desbordant permeten accedir a moltes vides alhora. En aquest sentit, el títol, a banda d’un homenatge a dos quadres cèlebres de Matisse i Picasso, celebra la felicitat que l’escriptor va trobar a Llançà, que va inspirar-li alguns dels seus contes.