Bach per viure, Chopin per morir

La mitja hora final del con­cert de James Rho­des (Lon­dres, 1975) en el Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada , la que es reser­ven als bisos que no figu­ren en el pro­grama de mà, no és apta per a cors tren­cats. Com a pro­pina, el pia­nista lon­di­nenc va tor­nar a Cho­pin tot refe­rint-se a la peça que toca­ria com “la res­posta a la pàgina de Face­book de l’exnòvia que t’ha dei­xat”; és a dir, l’últim movi­ment de la ter­cera sonata per a piano de Cho­pin. Abans, James Rho­des havia dit de Cho­pin , de qui havia tocat la Balada número 4 en fa menor Op. 52, que era d’aquells com­po­si­tors “de qui ja saps que no aca­barà amb un final feliç”. Dels qua­tre regals, fora de pro­grama, i també amb càrrega emo­tiva, la trans­cripció per a piano d’ O mio bam­bino caro de Puc­cini. Tot un exer­cici de sen­si­bi­li­tat d’un pia­nista que, no essent un virtuós, domina l’ins­tru­ment més poderós en l’art de l’espec­ta­cle, de l’entre­te­ni­ment: la comu­ni­cació.

Ves­tit amb el seu uni­forme grunge habi­tual, i gene­ra­ci­o­nal, que deixa clar què ha vin­gut ha fer: tren­car els este­re­o­tips dels reci­tals de música clàssica. Amb vam­bes, la des­su­a­dora amb el logo de Bach amb majúscu­les com si fos­sin les sigles d’una uni­ver­si­tat anglo­sa­xona i texans, el pia­nista de cabell blanc i esper­ru­cat (imatge del tòpic d’un científic boig)es va pre­sen­tar davant d’un audi­tori que el va escol­tar amb un silenci abso­lut i tan atent com si absorbís les notes, una a una. James Rho­des va fer notar aquesta solem­ni­tat del públic entre peça i peça, amb els comen­ta­ris que fa n els con­certs i en què, com a divul­ga­dor, també popu­la­ritza un gènere i autors gens con­tem­po­ra­nis diri­gint-se a públics joves amb el seu llen­guatge.

La seva història per­so­nal , víctima d’abu­sos sexu­als que ha exor­cit­zat en forma de lli­bre, el best seller Ins­tru­men­tal (Blackie Books, 2015), en què explica com la música és eina de redempció i super­vivència, ha con­tribuït al feno­men James Rho­des. Es va per­ce­bre, després del con­cert, quan els assis­tents s’aglo­me­ra­ven en cues, com un Sant Jordi noc­turn, per acon­se­guir una sig­na­tura.

Bach li va sal­var la vida, ha dit en múlti­ples entre­vis­tes. I el reci­tal de Pera­lada, d’hora i mitja curta, va anar d’això, “de la vida i la mort”. Va obrir el pro­grama, doncs, la vida: Johann Sebas­tian Bach amb Par­tita núm 1 en si bemoll major, BVW825. En aquest punt, va expli­car el mite d’Orfeu i Eurídice, preciós, per inter­pre­tar la Mélodie per a piano de Gluck. I va tan­car el pro­grama Bach –s’ha de “morir” per tor­nar a renéixer– amb la magna Xacona en re menor, que és, per dir-ho així, el gran èxit de James Rho­des. En el lli­bre Ins­tru­men­tal, explica que va ser una cas­sette que con­te­nia una gra­vació en viu que va fer per a piano Fer­ruc­cio Busoni de la peça de Bach el que el va con­so­lar del dolor i va deter­mi­nar la seva vocació.

Si Bach és l’alè de vida, James Rho­des va ator­gar a Cho­pin la gran­desa que té més enllà del tur­ment romàntic. “Va revo­lu­ci­o­nar la manera de tocar el piano; per això l’incloc sem­pre”, va con­ti­nuar el relat didàctic, més un punt de vista per­so­nal que d’eufòria pedagògica que esti­lava Ramon Gener a Òpera en texans. Per com­ple­tar aquesta roda vital va fal­tar Rakhmàninov, que diu que fora­gita els dimo­nis; per això se’l va tatuar en alfa­bet ciríl·lic al braç.