Idil·li de 40 anys

D’aque­lla època en què els ita­li­ans domi­na­ven les dis­co­te­ques, amb un pop lleu­ger, inten­sa­ment melòdic, amb lle­tres explícita­ment romànti­ques, tot amb molt d’èmfasi, n’ha sobre­vis­cut Umberto Tozzi (Torí, 1952) que dis­sabte a la nit al Fes­ti­val de Cap Roig posava fi a un deute pen­dent: per pri­mer cop ofe­ria un con­cert a l’Estat. No deixa de ser estrany, com a mínim, tenint en compte que els seus èxits van tenir molta reper­cussió a les fes­tes i ràdios d’aque­lla Espa­nya de la Tran­sició –Ti amo (1977) es va gra­var en cas­tellà–, però només va fer actu­a­ci­ons pro­mo­ci­o­nals a la tele.

Qua­ranta anys després, Umberto Tozzi va reviure aquest idil·li en un con­cert inclòs en aquesta gira d’ani­ver­sari, any d’efemèrides que, entre d’altres, l’ha por­tat a gra­var Ti amo amb Anas­ta­cia i a tor­nar a San Remo, fes­ti­val que va gua­nyar el 1987 amb Si può dare di più junt amb Gianni Morandi i Enrico Rug­geri. Les dues cançons no podien fal­tar en un reper­tori curt, sense bisos, d’un can­tant amb més de vint àlbums però del que se’n conei­xen tres o qua­tre èxits molt con­crets. Després d’una intro­ducció musi­cal, com per escal­far l’esce­nari, i en la qual Umberto Tozzi va salu­dar el públic dis­cul­pant-se per un cas­tellà rove­llat, va començar amb Notte rosa, de sin­te­tit­za­dors molt mar­cats que va pas­sar des­a­per­ce­buda pel públic; no calien uns pre­li­mi­nars massa llargs perquè el saxo ja pre­pa­rava l’audi­tori per a la pri­mera ovació de la nit amb Ti amo a l’inici del con­cert. Les pri­me­res files, com si fos­sin els fans entre­gats d’una estre­lla del rock, ani­ma­ven Umberto Tozzi. Amb camisa blanca, cabe­llera enrere, tes­ti­moni de la fron­do­si­tat de la joven­tut, de lluny, es podria con­fon­dre amb Fla­vio Bri­a­tore o pel pro­pi­e­tari d’una piz­ze­ria de moda.

Diver­sos med­leys van ame­nit­zar la nit men­tre Io cam­mi­nero va pre­ce­dir uns minuts musi­cals d’inter­medi pro­ta­go­nit­zats per la banda. Umberto Tozzi es va pen­jar l’eti­queta de can­tau­tor, quan va can­viar la gui­tarra elèctrica per acústica, alhora d’inter­pre­tar una cançó d’espe­cial estima per ser una de les pri­me­res com­po­si­ci­ons Donna amante mia. De carac­terística veu esquinçada, sor­pre­nia, en canvi, la veu pro­funda i gutu­ral amb què en cas­tellà encara seduïa el públic quan s’hi diri­gia. Els èxits, pel final. Gente di mare, ter­cera al fes­ti­val d’Euro­visió del 1987 i la balada efec­tista Tu , core­jada pel públic, que ja alçat, pre­pa­rava els mòbils i la veu per Glo­ria.