Cultura
Unes noves balances
El Col·lectiu, format per uns 50 grups joves de teatre, denuncia que les sales han d’aportar el 70% de la taquilla a les companyies per garantir la sostenibilitat
Terratrèmol en la capa més precària de l’ecosistema teatral. A les portes del Festival Grec, el Col·lectiu de Companyies de Teatre Independent de Catalunya (un grup format per una cinquantena de companyies i artistes) va signar un manifest en què demanava a les sales un nou equilibri econòmic. A les sales de petit format, és habitual compartir despeses i ingressos al 50%. Però el manifest convidava les companyies a no signar contractes (a partir de l’1 de juliol) si la proporció de taquilla no era del 70/30. Tot i l’aparent lluita d’interessos entre sales privades de petit format i companyies, el debat procura trobar noves fórmules per millorar la situació econòmica dels artistes (que assumeixen el risc absolut i depenen del públic) sense que perilli la continuïtat de les sales. Calen unes noves balances, reivindiquen tots. Ara aquesta exigència, aparentment insostenible per a les sales, s’ha imposat amb urgència, i es volen trobar solucions en els pròxims mesos. Si fa dos anys les companyies van entendre que els calia empatia entre elles i no competir sinó col·laborar, ara és el torn per integrar les sales en aquesta fórmula cap a la dignitat artística.
L’octubre del 2015 la Nau Ivanow va ser el marc d’un debat de la Red de Teatros Alternativos, una xarxa de sales de petit format de l’Estat espanyol. La xerrada indagava la necessitat de trobar ponts entre les sales i les companyies. Aquestes se sentien menystingudes per uns equips estables dels teatres. En realitat, en el 20è aniversari de la Red, els mateixos gestors buscaven solucions que es bifurcaven en dos camins, principalment: trobar més suport institucional i alhora compartir la creació i promoció de públic, mirant de generar empatia pel fet teatral. Ja en aquella xerrada van intervenir-hi membres d’El Virus (van editar un número 0 d’aquest fanzín que pretenia obrir una nova via de comunicació entre companyies i públic, que informés sobre les dificultats de sobreviure dels artistes). La majoria d’aquell grup es manté al Col·lectiu. Iván Morales, director de Prisamata i un dels primers impulsors d’El Virus, que ara s’ha distanciat, creu que cal continuar denunciant la situació precària de molts artistes però qüestiona l’estratègia del 70/30: “Estem tots en un mateix vaixell.”
David Marín, de l’equip de la Nau Ivanow i coordinador de les accions de les sales petites d’Adetca (Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya), és concloent: “Les sales petites no poden compensar aquest nou percentatge, però això no vol dir que hi estiguin en contra.” Dos anys després del debat de la Red de Teatros Alternativos, hi ha alguna pista bona? Marín exemplifica que la majoria de les sales privades de l’Estat espanyol són deficitàries, però que poden compensar els pressupostos, gràcies al fet que cada sala té una companyia que viu de fer gires en teatres públics i cobrar un caixet.I és que totes les sales de petit format de Barcelona neixen d’una companyia teatral. No poden ser contraris a una política que ells també desitjarien. Per Felipe Cabezas, de Sala Fènix, no es pot demonitzar totes les sales, perquè varia molt la capacitat que té cadascú. Ells van presentar ahir la cinquena temporada segurs que no poden ampliar gens la proporció 50/50.
El Col·lectiu aspira a aquest 70/30 com a pas previ al pagament d’un caixet per a les funcions, també a les sales privades. Xavier Marcé, assessor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i expresident d’Adetca, té clar que en cap capital (“ni Barcelona, ni Madrid, ni Londres”) es paga caixet en una sala privada. Sí que pot variar molt el percentatge de taquilla. Posa d’exemple la visita de Ricardo Darín al Balañá a Art (amb un 85/15 o alguns casos al Teatre Lliure, en què el pagament ha estat de 90/10). Certament, en teatre públic o privat de gran format, els percentatges varien molt en funció de la tirada del repartiment o la producció (es parteix d’un 60/40, habitualment). No pot ser el cas de les sales petites, encara. Marcé admet que el 50/50 és insuficient per als actors i que cal apropar-se a la tendència 60/40. Però, adverteix, és mot perillosa l’estandardització, perquè cada sala té especificitats diferents. Com més petita és la sala, menor és la capacitat d’aconseguir un retorn per a les companyies perquè “les primeres 100 butaques que es venen estan adreçades a estructura”.
Aquest estiu l’Ajuntament ha obert una nova línia de subvenció per a companyies de petit recorregut (que ja hagin estrenat una peça anteriorment i fins a un màxim de quatre a Barcelona). Aquesta subvenció condicionada valorarà, un cop feta l’explotació, si es pot atorgar un complement de fins a 12.000 euros. Si la producció ha tingut del 25 al 75% d’ocupació es pagarà fins al 75% de les entrades al preu mitjà d’aquesta explotació. Això pretén treure la desconfiança de les companyies i de les sales a viure de la taquilla, donant suport al relleu generacional artístic. Com explica Laia Ricart, del Col·lectiu i membre de Blanco Roto, la majoria d’aquesta plataforma no supera els 40 anys d’edat. Marín, de la Nau Ivanow, confia avançar en el coneixement mutu a partir d’una taula compartida que buscarà solucions. Ricart, que argumenta que el manifest ha estat el resultat d’un any d’analitzar les situacions de les companyies reunides, opina que les sales també tenen una altra feina: canviar els criteris de subvencions amb les administracions.
Quart anys d’El Cicló, al Tantarantana
Un exemple de la nova relació entre sales i companyies és El Cicló. Des d’aquest curs, amb el suport municipal, s’assumirà el caixet 60/40. També passaran a tenir aquest equilibri les altres fàbriques de creació d’exhibició municipal: la Sala Beckett i La Seca, a mesura que es renovin convenis. Fins ara, el Tantarantana només premiava amb el 60/40 les companyies amb molta ocupació, com ara La Calòrica amb Fairfly. Ara, després de tres anys dins d’El Cicló, aquest grup assumeix el repte d’entrar a les sales privades i fer-se valdre, sense cap figura mediàtica.
Un antecedent que va marcar tendència
Era un espectacle que, des de la seva estrena, estava cridat a entrar per mèrits propis a la cartellera barcelonina. Íntims Produccions havia triomfat amb Wasted a Fira Tàrrega 2015. Tornaven a presentar una peça que entrava per la pell com El lloc de Fira Tàrrega 2013, tot i que aquesta passés molt més desapercebuda. La crítica va destacar Wasted com a espectacle finalista dels Premis de la Crítica per a joves del 2015. Tot i els bons referents, no va aconseguir tancar una minitemporada fins al Grec del 2016, un any després. Pocs mesos abans que es produís la representació va saltar la notícia a les xarxes socials: renunciaven a fer la desitjada presentació per raons estrictament econòmiques. Les condicions a La Seca impedien que la companyia lleidatana fos viable.
Tot just fa uns mesos, i ja a la renovada Sala Beckett, van tenir, finalment, la seva oportunitat. Gaudien del 60% de taquilla i els van donar molta empenta en la recerca de públic. Van acabar amb unes ocupacions més que notables concretant el viatge a Barcelona com un èxit professional. El director Iván Morales, que els va ajudar en la creació del muntatge, afirma que aquell va ser un cas que va incidir en la pràctica de les companyies que, habitualment, accepten (sense poder-se queixar) les condicions de les sales. Ara, Íntims Produccions estrena una nova peça a Fira Tàrrega (d’aquí a pocs dies). Segons ha pogut saber aquest diari, hi ha la possibilitat d’accedir a una sala alternativa d’aquí a poques setmanes i mantenint el percentatge 60/40.
Morales s’exclama de les diferents relacions que pot tenir una sala de petit format amb diferents produccions. I posa l’exemple de la Sala Beckett (a la qual ell només pot agrair la seva sensibilitat cap a Íntims Produccions), en què si la producció és pròpia tothom cobra sense dificultat, tingui l’ocupació que tingui, mentre que en la majoria de les invitacions a les companyies la dependència de la taquilla és clau. I es pot produir el cas que mentre que els actors d’Odisseus pengin el cartell de no hi ha entrades, a la sala noble, La desaparició de Wendy, de Benet i Jornet i dirigit per Oriol Broggi, tingui unes ocupacions molt baixes.
Per Morales és perillós que es redueixin les possibilitats de treballar com a professionals a uns privilegiats perquè allunya el teatre de les capes més populars. Per l’actor i director, el teatre ha de ser un mirall per a tota la societat (“sempre des del rigor”)i que esdevingui “com més transversal millor”. Aquesta és una eina més per convèncer les administracions de donar més cobertura a l’ecosistema teatral.