“L’artista necessita exposar”

Jo m’hi he trobat sempre molt còmode i ja no he provat cap més tècnica, ni oli ni acrílic. És la tècnica que més m’ha agradat perquè és ràpida, en dues hores pots fer un quadre de 70x50 cm i acabar-lo aprofitant una llum determinada. Et permet captar la impressió d’un paisatge. La tècnica de l’oli és més lenta; amb una sessió no en tens prou i has de tornar al mateix lloc un altre dia i ja no es veu el mateix.

No, perquè jo vaig intentar-ho. Abans d’anar a l’escola amb el mestre Isern Puntí, que era un gran aquarel·lista i pintor, vaig intentar pintar pel meu compte amb uns llibres, i no em sortia res. En l’aquarel·la, si no tens algú al teu costat que te n’ensenyi, difícilment pintaràs mitjanament bé: o et quedarà massa aigualida o massa forta. És necessari tenir algú al costat que et pugui donar quatre consells.

El meu pare era molt bon dibuixant i feia classes de dibuix a casa. Amb ell vaig aprendre a fer un dibuix petit amb llapis o amb tinta xinesa i a sortir a fora i pintar una casa, un camp, una església...

Sí, sí. El dissabte és per pintar a fora i entre setmana faig el que puc a l’estudi. De moment em veig amb forces, tinc interès, i d’il·lusió no me’n falta, que és el que es necessita per fer aquestes sortides matinals. Amb un grup de pintors cada setmana decidim on anem.

Va ser el primer de Catalunya i gairebé podríem dir d’Espanya que va trencar motlles amb l’aquarel·la. Va començar a utilitzar mides grosses (70x50 cm o 65x60 cm) i a més pintava amb pinzell gruixut, no prim. Pintava fent molta taca i sense entrar en detalls, que és el que s’havia fet fins llavors. Feia una obra més d’impressió que de detall fotogràfic d’un paisatge. A partir d’ell, els aquarel·listes de Catalunya més o menys han seguit la ruta que va obrir.

Sí, però les circumstàncies que tenia, quan estava a Barcelona en pensions estudiant, tampoc eren favorables per tornar-ho a fer, perquè volia dir disposar d’un espai propi per tenir-hi el material i pintar. Fins que em vaig casar i vaig venir aquí no ho vaig poder fer.

Sí, allà vaig aprendre com n’és de difícil dibuixar la figura, sobretot nua, per les proporcions i la llum. Hi vaig anar quatre o cinc anys i em va ajudar a concretar el dibuix.

Jo agraeixo les crítiques que tinc de companys, a diferència d’altres pintors, que no en volen. El pintor que exposa en el fons sempre pensa si algú li comprarà alguna cosa, però el que sobretot busca és poder demostrar l’obra que té. L’artista necessita exposar perquè se li valori el que fa o li facin comentaris.